Les arts escèniques en l’Educació 360: de les experiències a la política

15 Gener 2020

"L’accés a la pràctica de les arts és una condició necessària per a l’exercici dels drets culturals, i fer-la present en l’educació és una via per a la seva garantia"
Mirada 360
Enric Aragonès
"L’accés a la pràctica de les arts és una condició necessària per a l’exercici dels drets culturals, i fer-la present en l’educació és una via per a la seva garantia"

Mirada 360
Enric Aragonès
relator del grup de treball d’arts escèniques, coordinador pedagògic de l’EMMCA de l’Hospitalet de Llobregat i professor col·laborador de l’Esmuc

La idea que l’educació de les persones és 360, que es dona sempre i arreu, al llarg i ample de la vida, no ens serveix només per ajudar-nos a reconèixer les oportunitats educatives que es desenvolupen en tots els espais i temps possibles, i a vincular-les entre elles. Ens serveix, també i sobretot, per veure com aquestes oportunitats es distribueixen per arribar (o no) a totes les persones, territoris i sectors socials.

Si assumim que són totes les experiències educatives, i no només aquelles més formalitzades i reglades, les que influeixen en les nostres trajectòries acadèmiques, professionals i vitals, podem fàcilment concloure que existeix un ampli espectre d’oportunitats educatives que es donen en un terreny menys regulat, menys explorat, menys tingut en compte. Un terreny, en definitiva, que no ha estat objecte de política pública, o bé ho ha estat en molt menor mesura.

Una educació 360 és també aquella que connecta aprenentatges i entén que també tots ells, de naturaleses diverses, són fonamentals per al desenvolupament de les persones. I, en aquest punt, no podem oblidar que les arts són un element central i una part irrenunciable de l’educació de les persones.

Per què les arts?

Afirmar, com ho fem, que les arts són part necessària de l’educació es basa en arguments que podem agrupar sota tres perspectives. Tres raons ens permeten arribar a aquesta conclusió, són absolutament complementàries i, de fet, es necessiten mútuament.

D’entrada, per un impacte en el desenvolupament de les persones que ha estat a bastament estudiat i demostrat. Sí, l’aprenentatge a través de les arts millora els assoliments en matemàtiques i llengua. Però aquest seria un argument dèbil i poc interessant si fos l’únic per defensar les arts en l’educació. Possiblement, si l’objectiu fos millorar en matemàtiques, unes classes de reforç aconseguirien l’efecte desitjat amb un cost econòmic i organitzatiu ben menor.

Més enllà d’aquestes dues àrees, la participació en activitats artístiques incrementa tant les habilitats cognitives com destreses i comportaments que condueixen a un major èxit escolar i més possibilitats d’aconseguir una titulació. Fins i tot, més enllà de l’àmbit acadèmic, aquestes activitats tenen un impacte positiu en la probabilitat de tenir i mantenir una feina, participar en activitats de voluntariat, votar, no delinquir i tenir una bona salut. Tots aquests efectes, a més, es mostren d’un manera més significativa en persones d’entorns més vulnerables[1].

impactes que no han de ser observats només des de la trajectòria individual de les persones, sinó per com condicionen la vida en societat i permeten reduir les desigualtats

Es tracta, per tant, d’uns impactes que no han de ser observats només des de la trajectòria individual de les persones, sinó per com condicionen la vida en societat i permeten reduir les desigualtats[2]

En segon lloc, les arts en l’educació poden esdevenir un factor potenciador de la transformació educativa. A l’hora de connectar aprenentatges, no ens en podem deixar cap. Però és que, a més, les arts poden ser allò que els connecti. Amplien el ventall de formes d’accedir al coneixement, hi aporten un element emocional i, sobretot, permeten vincular sabers de naturalesa diversa.

I, en darrer lloc però també de manera central, les arts en l’educació són la garantia del dret a la participació cultural. El dret de “participar en la vida cultural de la comunitat”, recollit així en la Declaració Universal dels Drets Humans i amb fórmules semblants en molts altres textos polítics i legislatius, té un enfocament actiu (“participar en…”) i col·lectiu (“la vida cultural de la comunitat”). La pràctica artística constitueix un element central de la vida cultural de les comunitats. Per participar-hi i contribuir-hi, cal tenir unes capacitats culturals que permetin fer-ho de manera apoderada, informada, responsable.

 

l’accés a la pràctica de les arts és una condició necessària per a l’exercici dels drets culturals, i fer-la present en l’educació és una via per a la seva garantia

Així doncs, l’accés a la pràctica de les arts és una condició necessària per a l’exercici dels drets culturals, i fer-la present en l’educació és una via per a la seva garantia.

I per què escèniques?

Hem d’assumir, d’entrada, que no hi ha encara un terme unívoc per referir-nos en català a tots aquells llenguatges artístics en què el resultat artístic és en si mateix una pràctica. El resultat és el fer mateix, i no alguna cosa que es deixa feta. Les podem anomenar arts escèniques, però també sentirem dir-ne arts en viu o vives, arts en el temps o arts performatives. Ens referim, entre altres, a la dansa, la música, el teatre i el circ.

Sigui com sigui, aquests llenguatges presenten unes característiques pròpies que són rellevants pel seu valor educatiu. En primer lloc, el component performatiu ens fa estar aquí i ara mentre practiquem les arts, necessitem consciència del que fem, atenció i concentració. En segon lloc, la naturalesa col·lectiva d’aquests llenguatges artístics ens situen com a part d’una comunitat. I, en tercer lloc, un element que neix de la combinació dels dos anteriors: la condició coral d’uns llenguatges en què el resultat artístic és l’encaix de totes les contribucions individuals. Jo faig quelcom aquí i ara, i altres persones fan altres coses complementàries alhora i al mateix lloc, però el resultat és allò que està fent el grup sencer.

I on són, les arts escèniques?

La presència de les arts escèniques en el sistema educatiu obligatori en el nostre context és molt reduïda i, a més, amb uns enfocaments no necessàriament basats en la pràctica. Amb una assignatura pròpia, en el cas de la música, o bé presents en altres de manera tangencial, les experiències d’interès en aquest àmbit acaben depenent de les competències i la voluntat dels professionals que les lideren i de l’aposta concreta del centre educatiu.

Per tant, tot i que les etapes obligatòries haurien d’actuar com a garants d’aquest dret, les oportunitats de desenvolupar una pràctica artística habitual es troben la majoria de vegades fora de l’àmbit escolar. Aquest fet, situa un nou eix de desigualtat entre aquelles persones que complementen l’educació obligatòria amb altres experiències i les que no poden fer-ho.

I és important que, quan diem que “no poden fer-ho”, no ens referim només a la capacitat econòmica de pagar aquestes activitats, sinó també al capital cultural per conèixer, discernir, decidir i apostar per aquestes experiències, així com al fet de disposar d’aquestes oportunitats al propi territori.

Per on seguim?

Ens trobem, per tant, amb unes arts que, per bé que haurien de ser part indispensable d’una educació que veritablement persegueixi el desenvolupament integral de les persones, tenen una presència insuficient en les etapes obligatòries i es troben principalment en espais i temps que no aconsegueixen arribar a tothom, de tots els sectors de la societat i racons del territori.

El canvi que necessitem implica i vincula els dos espais. D’una banda, hem de poder garantir l’experiència artística pràctica en les etapes obligatòries. De l’altra, hem d’assegurar oportunitats per a tothom de poder accedir a una formació i pràctica artística habitual fora de l’escola. Això implica i vincula també les institucions i els professionals que actuen tant dins com fora. Als agents que han actuat habitualment fora els toca col·laborar amb els centres escolars, entrar-hi, no només per generar-hi experiències artístiques, sinó també i sobretot per tal d’obrir les portes que els infants acudeixin a altres espais educatius i arribar a les seves famílies i el seu entorn.

Per tant, sabem que no qualsevol enfocament de les arts en l’educació té el mateix resultat, ni és igual d’efectiu per a la missió que encarem. Calen experiències artístiques pràctiques i en grup, fetes des del rigor artístic i que siguin habituals i prolongades. I cal, també, que aquests projectes es vinculin al seu entorn, als centres, a les famílies i els barris, i que connectin aprenentatges i sabers de l’alumnat. En darrer lloc, totes aquestes pràctiques han d’estar a l’abast de tothom, tots els eixos de desigualtat presents han de ser abordats per tal que tothom hi pugui participar.

Hi ha infinites possibilitats per tal que la música, el teatre, la dansa o el circ es facin presents en les trajectòries educatives de tothom

No, no tenim una solució. Però és millor: en tenim moltes. Hi ha infinites possibilitats per tal que la música, el teatre, la dansa o el circ es facin presents en les trajectòries educatives de tothom, a partir de plantejaments permeables i mal·leables que donin resposta a aquest repte.

En definitiva, la xarxa d’organitzacions i la col·laboració entre agents ha de permetre desplegar un entramat d’oportunitats de qualitat, amb accés equitatiu i cobertura generalitzada, que permetin a totes les persones traçar un recorregut propi.

És la política!

Tampoc partim de zero. Són moltíssimes les entitats, institucions i organitzacions que treballen des de fa temps per oferir oportunitats educatives en les arts, dins i fora del temps lectiu. A l’Hospitalet, des de l’EMMCA hem treballat els darrers 14 anys en aquest sentit.

Comptem amb una experiència i una expertesa acumulades que tenim la responsabilitat de fer servir per construir allò que, segurament, és el pas següent: una política pública generalitzada.

Ens haurem de preguntar quin tipus de professionals necessitem i com aconseguim que hi siguin, com els organitzem, com generem una aliança educativa i cultural i obtenim el compromís de totes les institucions. També haurem de fer el mapa de totes les pràctiques que ja existeixen i les que s’estan impulsant de nou. I haurem de partir de la revisió i l’estudi del que ja hem fet i sabem, endreçar-ho i saber-ho explicar.

L’aliança que treballa decididament per una Educació 360 s’ha de traslladar a les arts escèniques. Hem de ser-hi.

Per això, una vintena de professionals de l’educació artística, des de la docència, la gestió i la recerca, provinents d’escoles de música i arts, instituts, centres superiors i projectes diversos (des del sector públic al tercer sector cultural), ens hem assegut al voltant d’una taula per començar a transitar aquest camí.

Ens hem reconegut com a part d’un sector, com a corresponsables de la construcció d’una nova Educació 360 en el camp de les arts escèniques, i hem elaborat un document

Ens hem reconegut com a part d’un sector, com a corresponsables de la construcció d’una nova Educació 360 en el camp de les arts escèniques, i hem elaborat un document que, humilment, voldrem compartir. Així que estigueu ben a atents perquè la propera primavera us el presentarem.

És un punt de partida per aconseguir, al cap i a la fi, que l’experiència de practicar les arts formi part de les vides de totes les persones i, sobretot, que cada una d’elles hagi pogut decidir de quina manera ho fa.

 

[1] ArtsEdSearch i Cultural Learning Alliance

[2]   Baltà, Jordi i Garcia, Eva (2016). Nous entorns de creació i intervenció: Informe-diagnòstic de les arts escèniques aplicades. Barcelona: Observatori de les Arts Escèniques Aplicades, Institut del Teatre, Diputació de Barcelona.