Educació 360 als pobles: quin pot ser el paper de l’escola?

D’entrada, tot i que som conscients de les premisses que hi ha subjacents i les compartim, no sempre ens les hem formulat d’aquesta manera.

En el treball publicat per la Fundació Bofill i dirigit per Anna Forés i Artur Parcerisa Educació 360: més enllà del temps lectiu llegim: ”Ara que, en els països desenvolupats, tenim una escola per on hi ha de passar tota la població, resulta que la institució escolar ha deixat de ser la font d’informació gairebé única que havia estat tradicionalment per convertir-se en un dels múltiples focus de coneixement i de formació. Aquesta realitat actual fa necessari ubicar la institució escolar com un dels components del medi cultural; un component important però no pas més influent que alguns altres. La formació integral de la infància i l’adolescència depèn de l’escola però també de la família, les xarxes socials, les amistats, les activitats extraescolars, d’esplai, comunitàries... En una societat global i complexa com l’actual es requereix una educació transversal, amb participació d’agents i recursos diversos”.

Acostem-nos a la realitat dels pobles petits: sovint l’única institució educativa que hi ha és l’escola. Cap més. I, a través de l’escola, segurament l’AFA promou activitats extraescolars i de lleure. És molt probable que hi hagi casal d’estiu i alguna activitat d’esplai o esportiva. Però difícilment trobarem altres entitats culturals, esportives o de lleure que tinguin propostes educatives pels infants. Així és que, sovint, les famílies que volen millorar la formació dels seus fills i filles es veuen abocades a sortir del poble i apropar-se a les poblacions més grans, a la capital comarcal, per accedir a aquelles activitats que no troben en el seu entorn més immediat.

Aquesta és una possibilitat, però n’hi ha d’altres, és clar, i es fa difícil generalitzar, ja que la geografia catalana ens ofereix un ventall molt divers de pobles i realitats. Així mateix, projectes que van sorgir en un territori fa uns anys, com el del poble educador, pot ser que ja no siguin vigents, perquè la situació ha canviat: ja no hi ha el mateix equip de govern a l’ajuntament, els mestres s’han jubilat i ara n’hi ha d’altres, fins i tot les entitats que hi havia fa uns anys pot ser que ja no existeixin.

Aprofito, doncs, per obrir el ventall de situacions i mostrar-ne algunes.

De fa anys la lluita ha estat pel retorn de l’escola als pobles amb poc nombre d’habitants. I encara ho és en alguns casos. Tenim pobles sense escola que estan fent els passos necessaris perquè aquesta es pugui tornar a obrir. En altres, l’escola té poc alumnat i les energies de famílies i ajuntaments se centren a aconseguir que creixi la població i es pugui mantenir oberta l’escola. Alguns pobles estan fent una proposta decidida per ofertar educació als infants a partir d’1 any amb la implantació de les llars d’infants rurals a les escoles.

Diríem, doncs, que aquella primera premissa necessària, la que el poble tingui escola, encara no es dona a casa nostra en tots els casos que voldríem, o no sempre està prou consolidada. I aquí tenim un dels primers objectius a assolir: que els pobles tinguin una escola i que aquesta es pugui mantenir i sigui, efectivament, un focus educatiu, cultural i de coneixement pels infants i per la comunitat.

Si ja tenim escola i, potser, llar d’infants, el segon pas seria veure quin paper juga aquesta en la comunitat i, per tant, en el foment de l’activitat educativa i cultural. L’entitat escolar es regeix per unes estructures que tendeixen a reproduir-se de manera mimètica, tant en poblacions grans com més petites. Això fa que, sovint, es deixin de costat potencialitats que tenen els espais més reduïts per acostar-se a uns estàndards suposadament correctes. Què volem dir amb això? Doncs que a vegades el model de treball vigent a les escoles de poble és el model d’escola gran: separar cursos així que es pot, treballar amb llibres de text, organitzar el currículum i el temps de manera compartimentada... quan la realitat és que hi ha un nombre reduït d’alumnes, poques aules i aquestes són multinivell.

Per la mestra o el mestre de poble, ser conscient de quina és la seva realitat i donar-hi resposta, és un repte important pel que no sempre se l’ha preparat convenientment. Això vol dir que haurà de dedicar temps i esforç en buscar i trobar aquells recursos didàctics i organitzatius que li permetin treballar de manera més eficient, utilitzant tot el potencial que li ofereix l’entorn, que passa a ser un dels actius més importants del que disposa. Cal dir, però, que aquest mestre no està sol.

Tot i que l’escola sigui petita segurament formarà part d’una Zona Escolar Rural i aquesta treballa de manera conjunta per adequar-se a la realitat (o realitats) dels pobles i les escoles que la formen. Els mestres prenen un paper molt rellevant en el procés educatiu dels infants, ja que coneixen la realitat social, cultural, natural del territori i intenten posar-la en valor.

Posem que el poble tingui escola i que aquesta treballi de manera coordinada amb altres centres del seu entorn, formant part d’una ZER, per exemple, per a crear itineraris educatius el màxim de rics possibles pel seu alumnat. Hem fet un pas més i aquí parlem no del treball que es fa al centre sinó d’aquelles propostes que l’escola dissenya, coordina o en les que participa, juntament amb altres entitats, educatives o no, per oferir als nois i noies un ventall formatiu més ric. La ZER i l’escola tenen un projecte educatiu que ha d’integrar totes aquestes propostes, es realitzin dins o fora de l’horari escolar i ha de ser el marc de referència per totes i cadascuna d’elles.

Les activitats que organitza l’AFA, o les que es fan de manera coordinada amb les entitats del municipi o properes a ell (Casal de la Gent gran, artistes locals, Biblioteca o Bibliobús, Centres d’interpretació de fauna o flora, museus locals i/o comarcals, castellers, colla de diables, pescadors, veïns...) formen part d’aquest projecte que està emmarcat en el PEZ. Cadascuna d’aquestes propostes ha de ser pensada i valorada en el seu context, coneixent i reconeixent les realitats i les alternatives que aquest ofereix. I qui millor que els mestres i l’escola per ajudar a crear vincles i marcs de referència comuns, per lligar els diferents agents en la consecució d’un objectiu comú.

Un cas concret

Sóc mestra d’un poble d’uns 500 habitants, alguns dels quals no són residents. Hi ha escola, amb llar d’infants, una vintena de nens i nenes. A vint km de la capital de comarca. Al poble poques entitats: l’associació de la Gent Gran, la Penya Blaugrana, l’AFA, l’ADF, els caçadors, una coral, uns espais on s’hi fan activitats pels adults (ioga, gimnàstica, manualitats, puntes de coixí, anglès...), el consultori mèdic, el bibliobús, uns espais a l’aire lliure que permeten fer activitats esportives: una piscina que obre juliol i agost, un camp de futbol sala, una pista de tennis, unes pistes per jugar a petanca, una pista de pàdel, un parc infantil i per la gent gran, un circuit per a bicicletes, taules de tennis taula a l’aire lliure… i un entorn privilegiat: una riera a prop del poble i una altra a uns km, amb gorgs i zones per banyar-se, camps de conreu, boscos de pi roig on s’hi fan bolets a la tardor, cases de pagès amb història, molins fariners, ermites romàniques, negocis de fusta, ramats de vaques, una formatgeria, botigues, carnisseria, dues antigues fàbriques tèxtils ja fa temps tancades, una fonda, un alberg, cases de turisme rural, càmpings...

Com la majoria dels nostres pobles té un gran potencial educatiu encara que no sempre som capaços d’adonar-nos d’entrada. Si en fem el llistat surten tantes i tantes coses interessants que cal conèixer, que poden ser font d’estudi, que ens permeten apropar-nos a qualsevol de les disciplines que treballem a l’escola, que no acabaríem mai. Viure en un poble i ser conscient de totes aquestes possibilitats posa a les mans dels mestres les claus per organitzar l’activitat educativa amb la mirada atenta al territori, amb l’objectiu clar de potenciar en l’alumnat el seu coneixement i estima. I, de passada, fomentar-ne el seu arrelament. Perquè volem persones que coneguin el lloc on viuen, se l’estimin i vulguin millorar-lo. Sembla que aquesta és una bona fórmula per fer avançar la societat.

I no cal que l’escola ho faci tota sola. Primer perquè no sempre els i les mestres en tenim un coneixement suficient, i perquè la col·laboració amb el veïnat i la comunitat posa un plus en aquestes accions que es fan. Obrir l’escola a la comunitat, ser permeable, permetre que entri a l’escola, que participi en el treball que aquesta organitza i, alhora, que l’escola se senti que forma part del teixit social del poble i que es pensi com a agent que col·labora a la millora de la vida dels seus ciutadans, ofereix unes possibilitats d’interacció que són altament positives tant pels infants que té al seu càrrec com per la mateixa comunitat.

El paper de l’escola

El fet de ser l’única entitat específica, dedicada a l’educació dels infants, en un poble, ens deixa clara la seva importància. Moltes de les propostes educatives que es donin al territori passaran per ella o a través d’ella. En algunes, en serà la protagonista i promotora, en d’altres, un espai on vehicular propostes diverses que venen d’altres entorns i agents.

L’escola fa una mirada a l’entorn, sabent-ne captar les seves característiques i potencialitats, i es planteja com les posa en valor per a l’educació dels infants, com dissenya projectes educatius d’escola i del ZER que les incloguin.

I això vol dir:

• Que l’escola ha de fer seva aquesta idea, que li cal una mirada 360 i l’ha de veure en positiu, no com una tasca afegida, sinó com una necessària i estimulant.
• Que l’actitud personal del mestre, dels mestres, és essencial. El seu Interès per conèixer i veure’n la potencialitat d’aquesta mirada, la valoració que faci de l’entorn, de la necessitat del seu coneixement servirà per sumar, per ajudar a l’escola i als infants a créixer. Però també perquè creixi el poble. No és només un feed back que beneficia a l’escola sinó que el poble (i el territori i la comunitat) en surt, també, beneficiada. Alguns dels fruits d’aquesta relació revertiran en positiu cap a ells.
• Que els mestres han de tenir la capacitat d’establir aquests vincles amb la comunitat i saber-los utilitzar convenientment.
• Que el mestre i l’escola necessiten conèixer el territori per poder treure’n el màxim de potencial. Cal saber on som i què hi ha, de primera mà. No vas a fer de mestre a l’escola de Llobera igual que vas a una escola d’una població gran, sinó que tu vas a Llobera o a Vilada i has de saber quines característiques té aquell poble, quins potencials. Has de tenir clar que et cal aquest coneixement per poder utilitzar-lo i establir els vincles que calguin, vehiculant a través de l’escola la connexió amb el territori. Cal que el mestre sàpiga quines eines pot fer servir per utilitzar el coneixement de la realitat propera. I aquest vincle ha de ser intens. Ha de conèixer les entitats, l’ajuntament, el veïnat... perquè serà gràcies a aquest coneixement que podrà fer propostes educatives que posin en valor el que hi ha i complementin les mancances.
• Que el mestre ha de tenir estabilitat al seu lloc de treball. El coneixement no s’adquireix d’avui per demà, s’adquireix amb temps, sent-hi. Es va conformant de mica en mica. I no pots tenir interès pel teu entorn, ni gaire coneixement si només hi passes uns mesos o un any. Només habitant el territori es posa en valor aquest coneixement i la necessitat/possibilitat d’utilitzar-lo. Diríem que “et surt a compte” l’esforç que has de fer per a conèixer, per crear vincles. I això també vol dir continuïtat dels equips docents dels pobles i de les ZER.
• Que els vincles no només els has d’establir amb el territori, sinó també amb els companys amb els quals treballes, formant equips estables, projectes compartits, elaborats de manera conjunta, creant itineraris educatius pels infants.
• Que l’escola es converteix en facilitadora. No és important d’on surten les idees. No cal que sempre surtin de l’escola. L’escola pot participar en projectes que li venen donats des d’altres entorns: entitats, ajuntament, persones a títol individual i buscar-los-hi l’encaix en la seva dinàmica i trajectòria. Es pot convertir en un simple nexe, necessari però, que vehicula, acompanya, dona suport, estimula.
• Que ser una escola de poble presenta una facilitat afegida: ser pocs simplifica les coses, les apropa. Ser poca gent en un espai fa que la coneguis. Saps qui és cadascú, què sap fer, qui et pot donar un cop de mà en allò que es projecta a nivell educatiu. I també afavoreix la coincidència. Si coneixes un músic que et ve a tocar el clarinet a l’escola, li pots oferir l’espai i el temps que necessita, ajustant-te a les seves possibilitats.

Hem dit en començar que potser hi ha territoris on aquesta mirada 360 encara no és prou reconeguda o la trobem poc planificada. En aquest cas caldrà acompanyar-la. En primer lloc ajudant a descobrir tot el potencial educatiu que té la població, en segon lloc facilitant la participació i col·laboració dels diferents agents a través de propostes concretes en projectes col·lectius, sorgits de qualsevol àmbit. I aquí l’escola torna a tenir una gran rellevància. En tenir la visió més global de l’educació pot veure oportunitats i tenir la capacitat de connexió que cal perquè els projectes es duguin a terme.

I a nivell territorial?

Hi ha exemples interessants al llarg del territori que caldria recollir per mostrar el que s’està fent en aquest àmbit. Coneixem zones que han pensat el treball musical, per exemple, en col·laboració entre diferents municipis. No hi ha una població on es fa tot, la capital comarcal o la població més gran de la zona, sinó que les persones interessades (infants i adults) en tocar un instrument es desplacen al poble on s’ensenya l’instrument específic que vol tocar. D’aquesta manera l’activitat musical està pensada i dissenyada en col·lectiu, entre els diferents pobles on es realitza aquest treball. En aquest cas no parlem d’un municipi sinó d’un grup de municipis que treballen de manera conjunta.

Aquesta fórmula, la de col·laboració entre municipis propers, és una bona estratègia per oferir un ventall de propostes educatives més grans i adequada al lloc. De fet ja tenim les ZER que treballen territorialment. Es tractaria de que la mirada educativa no quedés només situada en l’àmbit escolar sinó que contemplés tota la dimensió educativa. Segurament aquesta estratègia estava pensada en el disseny de les Zones Educatives, que no s’han arribat a desplegar. Pensar la ZER amb mirada 360 seria una bona proposta que implicaria escoles i municipis d’una manera molt més global. Un suggeriment que caldria desplegar de manera més específica.

Els espais

En darrer lloc d’aquesta reflexió sobre educació 360 m’he aturat a pensar en els espais. En un poble, repensar els espais existents i dels que se’n pot fer ús, és rellevant, tant o més que quan pensem en escoles de poblacions grans. Moltes vegades hi ha poc trànsit, facilitat de comunicació entre l’escola i la població en general així com la proximitat als conreus, al bosc, al riu o al mar. Pensar en l’activitat educativa que es realitza utilitzant l’espai exterior és potenciar que es generin infinitats de connexions, moltes oportunitats que enforteixen els vincles amb el territori i són una font continua d’aprenentatges: sortir setmanalment a planells, estudiar l’aigua del riu o de la bassa, visitar les masies, les fonts, les granges... en són només uns quants exemples.

Coneixem les escoles del bosc que tenen com a àmbit específic aquest espai per a desenvolupar les seves estratègies didàctiques i educatives. Però més enllà d’aquesta tipologia d’escola, encara reduïda a casa nostra, l’escola de poble té unes oportunitats úniques d’utilització del territori que pot desplegar sempre que les vegi com una oportunitat posada al servei de tota l’activitat educativa.