Reptes Educació 360 – Quim Brugué
1. Una escola capaç d'aprendre
L’escola és un espai que ensenya, però no sempre és una institució que aprèn. La crisi de la COVID-19 hauria de servir per provocar aquest aprenentatge i, per fer-ho, com en qualsevol procés d’aprenentatge, l’escola i els professionals que hi treballem hauríem d’evitar posicions defensives i propiciar un exercici de reflexió i autocrítica.
A l’escola i als mestres no se’ns ha aplaudit, i aquest hauria de ser el punt de partida pel proper curs. Sóc conscient que aquesta frase pot interpretar-se com una simple provocació, però crec que els que exercim l’ensenyament -jo mateix ho faig- no hauríem d’esquivar-la. Aconseguir aplaudiments no és el nostre objectiu, ho sé. Tampoc és una frase per culpar a ningú. Es tracta, simplement, de reconèixer que alguna cosa no estem fent prou bé. Ni la societat ens ha percebut com un servei essencial ni, encara pitjor, el propi sector de l’ensenyament ens hem comportat com un sector essencial. I com que ho som, tenim el repte d’aprendre a comportar-nos com a tal. Necessitem una escola capaç d’assumir aquest repte, i la crisi d’aquest darreres mesos ens dona una oportunitat per fer-ho.
2. Moure el focus: de les assignatures a les persones (més fràgils)
Durant aquesta pandèmia, amb l’activitat escolar del tot trastocada, hem vist com -massa sovint- els mestres coneixen millor les matèries que impartien que als alumnes que havien de rebre-les. És evident que necessitem professionals que dominin els continguts de les seves assignatures, però l’ensenyament exigeix també conèixer els joves que les reben: com són, quines són les seves circumstàncies, com es troben i què senten? Educar no és només transmetre coneixements sinó, sobretot, construir les persones del futur. I només podrem fer-ho si les coneixem. De fet, llegint positivament els impactes de la COVID 19, cal reconèixer que han estat molts els docents que durant la crisi han intensificat les relacions amb els alumnes, les famílies i els entorns. Han mogut el focus cap a les persones i, d’aquesta manera, han intensificat la seva capacitat educadora.
Aquesta no és una idea nova, ho sé. Fa anys i panys que parlem de treure el focus de les assignatures, d’orientacions transversals i de treballar en base a projectes. En tot cas, la pandèmia ens ha mostrat que encara ens queda molt camí a recórrer i que, a més a més, en aquest camí no només trobarem nens i nens molt diferents sinó, sobretot, en situacions de desigualtat molt marcades. Unes desigualtats que no són noves, però que pel proper curs hauríem d’afrontar sense més demora. En el sistema escolar català tenim alumnes molt fràgils, i aquests haurien de ser la nostra principal prioritat; el punt de referència on situar el focus.
3. Sortir de l'aula per fer-nos forts
La COVID-19 ha tancat aules i recintes escolars, provocant un autèntic desconcert en el nostre sistema educatiu. Un desconcert que, almenys en part, s’explica per la tendència al tancament d’unes escoles que miren amb recel tot allò que succeeix fora de les seves parets. L’escola sovint es comporta com si tot allò que ve de l’exterior fos una amenaça que vol pertorbar-la. El resultat ha estat que, sense l’espai escolar, l’escola ha tingut moltes dificultats per continuar amb la seva funció educativa.
Fora l’escola hi ha famílies, grups d’amics, activitats de lleure, expressions artístiques, clubs esportius, ajuntaments ... institucions diverses que generen freqüents espais d’intersecció amb els centres escolars. Si el sistema educatiu és capaç de reconèixer i aprofitar aquests espais i als actors que els conformen, elresultat no serà una pertorbació sinó un enfortiment de la seva activitat. Si l’escola deixa de refugiar-se a les aules i aprèn a treballar i compartir amb altres entitats i organitzacions, el seu potencial educador es multiplicarà. Es tracta d’una oportunitat que no podem deixar escapar.
