L’educació 360 per ampliar el dret a l’educació i reduir les desigualtats en les oportunitats més enllà de l’escola

Maria Truñó i Salvadó a l'Anuari de l'Educació de les Illes Balears 2026.

Durant bona part del segle XX, les polítiques educatives van identificar l'educació gairebé exclusivament amb l'escola. La imatge dominant continua sent la de l'aula, el currículum, les assignatures i els resultats acadèmics. Aquesta representació ha estat fonamental per consolidar els sistemes educatius moderns i universalitzar l'accés a l'escolarització obligatòria, que és un dels grans èxits col·lectius de la Història, malgrat els malestars i noves desigualtats que genera (Gortázar i Moreno, 2025). El cas és que avui l'escola resulta insuficient per comprendre la complexitat dels processos educatius contemporanis i per respondre als reptes de justícia social que afronten les societats actuals en un context de gran complexitat, incertesa i transicions diverses (ecosocial, demogràfica, tecnològica) accelerades.

Actualment, l'educació se situa al bell mig d'una cruïlla de canvis que qüestionen alguns dels paràmetres que l'han fonamentat (Sintes, 2015). Els infants i adolescents aprenen constantment en múltiples espais i contextos. Aprenen a través de les relacions familiars, de la convivència amb iguals, de les experiències comunitàries, de les activitats esportives, culturals i artístiques, i també dels entorns digitals. Els processos de socialització, construcció identitària, desenvolupament emocional i adquisició de competències socials es despleguen molt més enllà del temps lectiu. Ignorar aquests àmbits comporta una visió truncada i parcial del fet educatiu que, a més, tendeix a invisibilitzar les desigualtats que es produeixen fora de les aules.

Aquest reconeixement ha anat adquirint centralitat en el debat educatiu internacional. Organismes com l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) han defensat la necessitat de superar una concepció restringida de l'educació i assumir que es tracta d'una responsabilitat compartida entre institucions, comunitats i territoris. En el seu informe Reimaginem junts els nostres futurs: un nou contracte social per a l'educació (2021) planteja entendre que l'educació és «una empresa pública i un bé comú» i reconèixer «la importància de tots els espais, tots els temps i totes les formes d'educació» en lloc de reduir-la a uns límits temporals i espacials. Avui l'escola sola no pot (ni vol) assumir el repte majúscul d'educar. «Hem d'ampliar les oportunitats educatives que tenen lloc en diferents espais culturals i socials», diu la UNESCO. Aquesta mirada implica reconèixer la importància dels aprenentatges formals, no formals i informals en la construcció de les trajectòries vitals de les persones. De fet, es tracta no només de reconeixement d'altres espais legítims d'aprenentatges, sinó d'incorporar-los i connectar-los.

Aquest canvi de paradigma es produeix en un context de transformacions socials profundes: processos de digitalització, individualització, fragmentació comunitària, fragilitat democràtica i dels drets humans, i augment de les desigualtats socials en plena crisi climàtica. Escenaris que condicionen fortament les experiències educatives dels infants i adolescents i la seva educabilitat, especialment d'aquells que viuen en entorns de més vulnerabilitat social. En paral·lel, els sistemes educatius afronten reptes que, clarament, no poden abordar-se només des de l'escola: les desigualtats educatives persistents, la segregació i l'abandonament escolar, les dificultats de salut mental entre adolescents o les noves formes d'exclusió social (sovint articulades al voltant de l'origen, el territori o la identitat) obliguen a repensar les responsabilitats educatives de la societat en conjunt. L'escola és una institució fonamental, però no pot ser l'única responsable de garantir el dret a l'educació en el seu sentit més ampli.

És en aquest context que emergeix el paradigma de l'educació 360, que declina la idea de la ciutat educadora i la importància d'activar el potencial educatiu dels territoris, com recull la Carta de Ciutat Educadora impulsada a Barcelona el 1990 i que actualment agrupa més de 500 ciutats d'arreu del món. Per promoure aquest enfocament també anomenat d'educació a temps complet, a Catalunya l'any 2018, neix la iniciativa de l'Aliança Educació 360, impulsada conjuntament per la Fundació Equitat.org (llavors Fundació Bofill), la Diputació de Barcelona i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

El punt de partida, doncs, és defensar que els aprenentatges es produeixen al llarg i ample de la vida i que les polítiques públiques han de garantir oportunitats educatives més enllà del temps lectiu si volen millorar l'educació i reduir desigualtats: «l'educació a temps complet vol millorar les condicions d'aprenentatge i desenvolupament dels infants i joves dins i fora de les aules (…) i vol millorar la qualitat de l'educació amb una nova cultura de l'aprenentatge» (Sintes, 2015). L'objectiu no és ampliar indefinidament l'escola ni escolaritzar tots els temps de la infància, fet que suposaria una lògica contradictòria amb el dret al temps lliure, al joc i a participar en activitats recreatives, sinó connectar els diferents espais educatius i construir ecosistemes territorials capaços de generar trajectòries d'aprenentatge coherents, inclusives i equitatives.

La perspectiva de l'educació 360 implica entendre que la qualitat educativa d'un territori no depèn únicament dels seus centres escolars, sinó també de l'accés a equipaments comunitaris i a activitats esportives i artístiques estimulants, i de la capacitat de generar vincles socials i, per tant, d'oferir als infants i adolescents oportunitats de poder gaudir i participar de la vida comunitària. Aquesta mirada situa el lleure educatiu en el centre del debat sobre l'equitat i el dret ampliat a l'educació, i obliga a plantejar preguntes que van molt més lluny de la gestió del temps lliure infantil.

El debat sobre el lleure educatiu no és, per tant, un debat accessori ni perifèric. No es tracta únicament d'ampliar activitats extraescolars o d'estiu perquè la conciliació de les famílies ho demana. El que realment està en joc és la distribució desigual de les oportunitats educatives i les condicions socials que permeten o impedeixen als infants i adolescents desenvolupar-se plenament. Comprendre el lleure com un dret i no com un privilegi és el punt de partida d'una visió veritablement transformadora de les polítiques socials i educatives.