El repte de la col·laboració entre Educació i Serveis Socials: una aposta necessària per a l’èxit educatiu

El curs ha començat fa poc sense grans escarafalls. És una bona mostra que moltes coses funcionen bé. Però això no ens ha de fer oblidar que sempre hi ha un revers: persisteixen les desigualtats, els problemes de cohesió social i, en termes específicament educatius, la segregació i l’abandonament escolar prematur. Potser hem millorat, poden dir alguns, i és cert que les dades ho corroboren, però és igual de cert que portem molt temps lluitant contra els problemes del sistema educatiu, i no ens en sortim. 

Des d’Educació 360 vam dir que l’escola ni podia ni volia fer-ho sola, que calia treballar amb ella, que calia entrellaçar-la amb el conjunt de nodes de l’ecosistema educatiu local. Vam dir que calia connectar els temps, espais i actors educatius d’un territori perquè la relació entre ells expandia la seva capacitat d’actuar. I hem vist que ha estat així. Però també veiem que cal seguir enfortint l’ecosistema i que per resoldre algunes vulnerabilitats educatives, sobretot les que afecten als infants de famílies amb un baix nivell socioeconòmic, hem d’anar més enllà del sistema educatiu. 

L'escola garanteix el dret a l'educació, però per si sola no pot assegurar l'èxit educatiu de tots els alumnes, especialment dels més vulnerables. Sabem que aquests infants participen menys en activitats extraescolars, són més absentistes i tenen taxes d'abandonament escolar prematur més altes. I sabem que aquestes condicions perpetuen un cercle de pobresa i exclusió social que resulta difícil de trencar. Tanmateix, hem de ser capaços de fer-ho i de garantir el dret a l’èxit educatiu, tant dins com fora de l'escola.

En aquest context, sembla obvi que per assegurar l’èxit educatiu, les escoles necessiten quelcom més que estar connectades, necessiten treballar conjuntament amb la resta de serveis, però sobretot amb els serveis socials.

Tots els sectors del sistema de benestar es mobilitzen per millorar les oportunitats de les persones. Però massa sovint es troben atrapats en dinàmiques internes que els deixen poc marge per articular respostes integrals a problemes complexos com és la pobresa infantil i la seva relació amb l’abandonament educatiu. Cap d’ells se’n surt per si sol per resoldre les desigualtats existents. Espanya és un dels països amb la taxa més alta de pobresa infantil de la Unió Europea: un 32,5% dels nens, nenes i adolescents vivien sota el llindar de pobresa l’any 2023. I amb una de les taxes més altes d’abandonament escolar prematur. En aquest context, sembla obvi que per assegurar l’èxit educatiu, les escoles necessiten quelcom més que estar connectades, necessiten treballar conjuntament amb la resta de serveis, però sobretot amb els serveis socials. Si volem una societat lliure de desigualtats socials i educatives, hem de treballat plegats ja que no hi ha inclusió si el fracàs o l'abandonament escolar prematur persisteixin.

La construcció del repte socioeducatiu

L’educació i els serveis socials han estat tradicionalment mons separats, tot i que els dos comparteixen objectius, desigualtats, necessitats i persones. Els dos dediquen molts esforços a la coordinació, però així i tot, no se n’acaben de sortir. Les desigualtats continuen i les necessitats es perpetuen. La qüestió torna a ser: podem donar una nova resposta als problemes de sempre?; per abordar la complexitat actual, podem buscar nous enfocaments i actuacions que depassin els límits sectorials?; podem alterar els fonaments institucionals per permetre una millor integració de les polítiques educatives i socials?

Podem donar una nova resposta als problemes de sempre?; per abordar la complexitat actual, podem buscar nous enfocaments i actuacions que depassin els límits sectorials?; podem alterar els fonaments institucionals per permetre una millor integració de les polítiques educatives i socials?

Avui, més que mai, tenim l’oportunitat de replantejar la resposta que hem de donar a les necessitats socials i educatives. És hora de garantir plenament els drets, així com de replantejar el paper de l’Administració davant de tots aquests canvis. 

Cal fer un esforç per identificar els nous reptes i per determinar des d’on donar-hi resposta i com fer-ho. En primer lloc, assumint que la necessitat no és social i educativa, sinó socioeducativa. És a dir, que requereix d’una aproximació en la que les desigualtats s’entrecreuen. I en segon, assumint que les necessitats no pertanyen als sistemes sinó que són pròpies de les persones. Tant el sector educatiu com el social han d’estar compromesos en la garantia dels drets socioeducatius i amb la voluntat de reorientar-se per aconseguir-ho. 

Una mirada interseccional pot ajudar a interrogar-nos i a repensar els principis sobre els que definim la política, els instruments que utilitzem per valorar i fer diagnosis i les pràctiques d’intervenció. Tot, amb la finalitat de garantir els drets socioeducatius i assegurar una inclusió social i educativa. La necessitat de canvi és inexorable i, en aquest camí, els serveis socials en són un aliat indispensable.

Treballar per la garantia del drets socioeducatius

Desenvolupar polítiques de garantia de drets en obliga a aplicar tres grans principis: la universalitat, l’equitat i la identitat comunitària. Els drets s’han de garantir per a tothom, buscant els mecanismes i els recursos que necessita cada persona i tenint en compte que formar part i sentir-se part és un dels millors indicadors de benestar i inclusió. Qualsevol política que vulgui garantir drets ha de desenvolupar una estratègia de vinculació basada en la comunitat que apliqui una lògica Interdepartamental, interseccional i transversal, ja que no podem posar fronteres institucionals al territori. Per garantir els drets socioeducatius cal recuperar la importància de la quotidianitat, de les relacions comunitàries i el valor de l’espai públic

Per garantir els drets socioeducatius cal recuperar la importància de la quotidianitat, de les relacions comunitàries i el valor de l’espai públic

Un camí per fer

Les polítiques socials i educatives han de baixar al territori per tal que puguin ser adaptades a les condicions de l’entorn. Ja fa molts anys que els ajuntaments s’han fet càrrec de la complexitat. Per fer-ho, han aplicat mecanismes de governança que han ha permès una interacció entre sectors, però també entre públics objectius. El lideratge dels plans educatius d’entorn des de serveis socials pot ser un exemple de com una posició de consens és capaç de generar un entorn de cooperació que posa per davant la finalitat del projecte i no les articulacions institucionals. Un altre, pot ser l’impuls de l’acció comunitària com un marc d’actuació referent des d’on desenvolupar una política transversal, de treball compartit, entre actors de diferents sectors. 

A hores d’ara, és cabdal reconèixer i donar forma a l’ecosistema i a la seva governança. Començant per les escoles i els centres de serveis socials, i arribant a les entitats i projectes que hi treballen. Tots els recursos socials i educatius d’un territori treballen per la lluita contra les desigualtats i la millora de les oportunitats socials i educatives. Però si mirem el territori com un ecosistema, ens adonem que en molts territoris hi ha pocs o cap dispositiu combinat entre serveis socials i educació. I aquí, tenim un problema important. 

Podem diferenciar les desigualtats, les necessitats, les activitats, les prescripcions o els actors polítics i tècnics en àmbits diferents de significació. La classificació és útil per entendre el què fem, com ens organitzem i ens relacionem. Però no podem segregar les actuacions. Només podem aconseguir que les necessitats trobin les respostes adequades, si som capaços d’integrar-nos. És a dir, si considerem l’existència d’un únic ecosistema en el que hi formem part actors amb diferents formes, lògiques i cultures,, però que compartim una mateixa finalitat. I, si som capaços d’anar més enllà de la coordinació per desenvolupar sistemes de govern compartit. 

Tenim al davant el repte de formalitzar una governança que integri diferents polítiques i cultures professionals, diferents objectius, eines o programes i que busqui les escales òptimes per a cada política o actuació. La millor mobilització dels recursos públics i privats sempre parteix d’una bona governança territorial. Aquella que posa a les persones al centre de les polítiques i que per desenvolupar-se té en compte el conjunt d’actors del territori. Aquí hem de ser capaços de fer créixer una nova governança socioeducativa que defineixi l’espai i la rellevància de cada un dels actors i la seva manera de relacionar-se en l’ecosistema. 

En conclusió

Sabem que hi ha poca permeabilitat entre els sistemes. Això fa difícil començar, però no impossible, si estem d’acord que desenvolupar un treball conjunt és la millor estratègia per garantir al mateix temps els drets socials i l’èxit educatiu. Ens cal apostar per traspassar els límits entre els serveis socials i els educatius buscant els punts d’ancoratge on coincideixen no només les diferents polítiques, sinó també les diferents tècniques. Ens cal seure i parlar-ne, fer-nos moltes preguntes i arriscar-nos a treballar conjuntament i a trobar l’espai d’intersecció i el llenguatge compartit per abordar, amb una mirada 360, un canvi de paradigma per poder pensar junts els problemes i les solucions. 

Parlem d’un canvi que permeti crear un llenguatge comú entre els serveis socials i l’educació, i que faci de l’acompanyament vital un pal de paller per a la garantia dels drets socials i educatius. L’objectiu és garantir els drets socioeducatius d’infants, adolescents i joves i del que es tracta és de trobar els mecanismes per fer-ho possible: saber i decidir què poden resoldre els serveis socials i els educatius per ells mateixos, què poden compartir i què cal que resolguin conjuntament.

Una nova política de base comunitària, social i educativa alhora, que promogui la garantia de drets des de la proximitat.

Es tracta, en definitiva, d’evolucionar cap a una nova política de base comunitària, social i educativa alhora, que promogui la garantia de drets des de la proximitat. Una política lligada al territori, però que alhora sigui una política de país, que estableixi els criteris i els marcs de treball, que asseguri els objectius, les finalitats, el finançament, i estableixi la diversificació d’actuacions. Una política que distingeixi bé entre els valors i les finalitats, que són de país, i els objectius operatius, que són de territori i que tenen a la persona al centre.

Així, parlem d’establir una governança 360 que tingui una visió comunitària, que reconegui l’ecosistema i promogui la participació del conjunt dels actors locals, centrant els esforços en els infants, els adolescents i els joves, en les accions socioeducatives i en l’acompanyament a les famílies per a garantir l’èxit educatiu i la inclusió social, que són dues cares de la mateixa realitat.