Garantir l’equitat a l’estiu. Idees clau del col·loqui per orientar les polítiques locals
22 de gener de 2026 — Hub Social, Barcelona
L’estiu no és un temps neutre. Lluny de ser un simple parèntesi del curs escolar, és un període en què les desigualtats educatives no només es mantenen, sinó que sovint s’intensifiquen. Durant els mesos d’estiu es concentren oportunitats clau d’aprenentatge, de relació i de benestar, però no tots els infants i adolescents hi accedeixen en igualtat de condicions.
Aquesta va ser la idea de partida del col·loqui “Els grans reptes de l’equitat a l’estiu: veus expertes”, celebrat en el marc de la cinquena sessió col·lectiva de Municipis per un estiu enriquit. La sessió va reunir mirades diverses, però complementàries, per aprofundir en una constatació compartida: l’equitat a l’estiu no depèn d’una sola palanca, sinó de com s’articulen diferents mesures dins d’una política integral perquè tots els infants i adolescents tinguin un estiu ple d’oportunitats.
Les barreres que dificulten la participació —econòmiques, informatives, cultural, simbòliques, etc.— no actuen de manera aïllada. Sovint s’acumulen i es reforcen mútuament, especialment en les mateixes famílies i infants. Per això, la sessió no es va centrar només a descriure dificultats, sinó a identificar condicions, enfocaments i decisions clau per orientar accions que poden marcar la diferència des de l’àmbit local.
1. Reduir el cost és necessari, però no suficient
La barrera econòmica continua sent una de les principals causes de desigualtat en la participació en les activitats d’estiu, és un dels obstacles més visibles i fàcilment mesurables. Les dades mostren que la participació en activitats d’estiu està fortament condicionada pel nivell socioeconòmic de les famílies, amb una bretxa que s’eixampla respecte a les activitats extraescolars i arriba fins als 31 punts percentuals. A més, un 40% dels ajuntaments catalans no disposen de sistemes d’ajuts per a aquest tipus d’activitats.
A més, el cost real de les activitats no es limita a la inscripció. Despeses com el material, els serveis d’acollida o menjador i els desplaçaments fan que moltes famílies quedin fora, fins i tot quan existeixen ajuts. En aquest context, es va posar sobre la taula una altra dada significativa: el 40% dels ajuntaments de Catalunya no ofereixen ajudes específiques per a les activitats d’estiu. En aquest context, es va destacar la importància de comptar amb polítiques públiques en clau d’equitat, sistemes estables de suport suficient i amb una regulació clara.
En aquest marc, Paula Salinas, l’economista i sòcia fundadora, va insistir que abans de decidir quina mesura aplicar, cal preguntar-se què volem aconseguir i amb qui. Per fer-ho, va proposar un enfocament pas a pas que parteix d’una bona diagnosi de necessitats i barreres, continua amb la definició dels objectius i de la població diana, incorpora l’estimació de costos i recursos necessaris, i culmina amb la selecció, implementació i avaluació de les mesures.
No existeix una mesura única ni universalment òptima: els municipis poden optar per estratègies universals, adreçades a tota la població, o focalitzades en col·lectiu als que es vol afavorir i combinar diferents tipus de mesures d’accessibilitat econòmica —ajuts directes a les famílies, preus públics bonificats, tarifació social o subvencions a entitats, entre altres— en funció dels objectius polítics, els recursos disponibles i el context local.
Un element transversal que es va destacar és el risc de non-take-up: ajuts que existeixen però que no arriben a qui més els necessita, ja sigui per desconeixement, estigmatització o complexitat administrativa. Per aquest motiu, el col·loqui va reforçar les evidències que les mesures econòmiques només són efectives quan s’articulen amb estratègies d’orientació, acompanyament i comunicació accessible, que permetin transformar l’accés formal a les activitats en participació i oportunitats reals per als infants i adolescents.
2. Més enllà d’informar: el paper clau de l’orientació i l’acompanyament
Un cop superada —totalment o parcialment— la barrera econòmica, emergeix amb força un segon obstacle clau: l’accés real a la informació i la capacitat de les famílies per orientar-se dins l’oferta d’activitats i oportunitats d’estiu. Les dades mostren una situació paradoxal: tot i que el 85% dels ajuntaments faciliten informació sobre les activitats d’estiu, només el 18% de les famílies s’informen a través dels canals municipals.
En la pràctica, les principals fonts d’informació continuen sent les entitats (52%), els centres educatius (32%) i altres famílies (19%), fet que evidencia fins a quin punt l’accés a l’estiu està condicionat pel capital social i cultural. Les famílies amb menys xarxa relacional sovint tenen menys informació, menys criteri per triar activitats i més dificultats per completar els tràmits d’inscripció o sol·licitud d’ajuts.
A aquesta desigualtat informativa s’hi afegeixen sovint barreres administratives i comunicatives: informació dispersa, llenguatge poc accessible, processos digitals complexos o requisits documentals difícils d’entendre. Davant d’aquesta complexitat, algunes famílies acaben desistint abans d’arribar-hi, fins i tot quan les activitats podrien ser gratuïtes o bonificades.
En aquest context, el col·loqui va valorar la prescripció socioeducativa i l’acompanyament sostingut com a condicions clau per garantir l’equitat. Tot i això, només el 38% dels ajuntaments impulsen algun tipus de prescripció, fet que mostra que encara és una pràctica poc estesa.
L’experiència de l’Ajuntament d’Igualada, presentada per Fina Vilarrúbias, cap del Servei d’Ensenyament, va mostrar com l’acompanyament pot esdevenir una palanca decisiva per reduir les desigualtats en l’accés al lleure educatiu. El projecte de lleure inclusiu, que el municipi desenvolupa des de fa més de cinc anys, parteix d’una constatació clara: la participació en el lleure extraescolar es concentra sovint en infants amb moltes activitats, mentre que d’altres no hi accedeixen en cap moment.
Per donar resposta a aquesta situació, el projecte s’articula a partir de la connexió entre escola i comunitat. Els centres educatius, en coordinació amb els serveis municipals, identifiquen l’alumnat que no participa en el foraescola i activen un procés d’acompanyament amb les famílies. Aquest procés inclou orientació en la tria d’activitats, suport en els tràmits i un seguiment continuat que coordina escola, entitats i família.
Tot i la complexitat del model —que implica molts agents i exigeix una atenció constant a la dimensió relacional—, el municipi hi aposta perquè entén que l’acompanyament és clau per garantir una participació real i sostinguda. L’experiència d’Igualada posa en relleu el valor del vincle, la importància del treball compartit i la necessitat d’assumir una corresponsabilitat institucional en l’accés al lleure educatiu. Entre els aprenentatges destacats, el projecte ha evidenciat la necessitat de construir una mirada compartida sobre el valor educatiu del lleure dins dels equips docents, d’establir canals de comunicació estables amb les famílies i de reforçar una coordinació intensa entre els agents del territori.
L’experiència d’Igualada mostra que, quan l’acompanyament és present i el vincle es construeix, és possible reduir barreres informatives i administratives i ampliar la participació. Tanmateix, el col·loqui va posar de manifest que aquestes estratègies tenen un límit si les propostes d’estiu no connecten amb la diversitat de realitats, trajectòries i expectatives de les famílies. Aquest repte obre una tercera dimensió clau de l’equitat: com reconeixem la diversitat cultural en el disseny de les polítiques d’estiu.
3. Reconèixer la diversitat cultural: una condició per a un lleure que interpel·li tothom
La participació desigual en les activitats d’estiu no s’explica únicament per factors econòmics o informatius. El col·loqui va posar el focus en una barrera menys visible però igualment determinant: la distància cultural entre algunes propostes de lleure i les experiències quotidianes d’una part de la població infantil i juvenil. Aquesta mirada permet anar més enllà del tòpic que determinades famílies d’origen divers “no valoren el lleure” i situar el debat en termes de reconeixement, context i condicions de vida.
En molts casos, la no participació no respon a una manca d’interès, sinó a la manca de referents i d’imaginari compartit sobre què és el lleure educatiu, quin valor pot tenir i quines vivències hi ha associades. Codis implícits, llenguatges institucionals, formes de relació amb les entitats o expectatives no explicitades sobre què implica participar en unes colònies, un casal o un campament poden generar desconnexió o desinterès quan no s’alineen amb les realitats de les famílies. Quan l’oferta parteix d’un model homogeni, corre el risc de no interpel·lar tota la diversitat present als territoris.
A més, tal com es va posar de manifest durant el col·loqui, moltes d’aquestes barreres tenen més a veure amb els efectes adversos de viure en entorns d’alta vulnerabilitat —estrès, precarietat, manca de temps i/o xarxa de suport, desconfiança envers les institucions, entre altres— que no pas amb qüestions socioculturals o religioses en sentit estricte. En el cas dels infants i adolescents, aquestes condicions poden limitar l’accés a experiències de lleure que, precisament, podrien contribuir al seu benestar, desenvolupament i socialització.
Les dades reforcen aquesta idea: només el 32% dels ajuntaments impulsen accions específiques d’acompanyament a famílies nouvingudes, i només el 44% desenvolupen accions de sensibilització sobre el valor educatiu de les activitats d’estiu. Això implica que, en molts contextos, l’oferta existeix, però no es construeix com a significativa ni accessible per a tothom.
Durant el col·loqui, Guiomar Trullols, coordinadora pedagògica de la Fundació Privada Pere Closa, va alertar del risc de dissenyar propostes des d’una mirada etnocèntrica o a partir d’adaptacions superficials. Va subratllar la importància de conèixer els territoris, de treballar amb referents comunitaris i de garantir equips educatius que reflecteixin la diversitat social i cultural com a condició clau per generar confiança i afavorir la participació.
En la mateixa línia, Fàtima Ahmed, de Diàlegs de Dona, va posar l’accent en la necessitat de treballar des de l’escolta i la proximitat, especialment en contextos en què no hi ha prou dades per dimensionar la diversitat i les necessitats culturals o religioses. Davant d’això, va defensar un acompanyament progressiu, respectuós amb els ritmes de cada família, com a via per superar desconfiances i construir vincles.
Entendre l’equitat des d’aquesta perspectiva implica assumir que la participació no depèn només de poder-hi accedir, sinó de sentir-se interpel·lat i reconegut. Les polítiques d’estiu que parteixen d’una mirada homogènia tendeixen a reproduir desigualtats, mentre que aquelles que incorporen el reconeixement de la diversitat com a criteri estructural tenen més capacitat de generar participació sostinguda.
Reconèixer la diversitat com una condició estructural de les polítiques d’estiu implica preguntar-se també com es construeixen els espais de relació i comunicació dins les activitats. En aquest marc, la llengua no és un element neutre: pot esdevenir una porta d’entrada o un factor d’exclusió, segons com s’utilitzi. Situar la llengua catalana com a eix transversal d’equitat permet aprofundir en aquesta dimensió relacional i connectar diversitat, participació i cohesió social.
4. Llengua catalana, lleure i equitat: una relació imprescindible durant l’estiu
El col·loqui va situar la llengua catalana no com una barrera en si mateixa, sinó com una condició clau per garantir drets, equitat i cohesió social durant l’estiu. En un context de creixent diversitat lingüística, la llengua adquireix un paper central en els espais educatius no formals, especialment en un període en què l’escola.
Per a una part important de la infància i l’adolescència, especialment d’origen divers i no catalanoparlant, l’escola és pràcticament l’únic entorn on el català és llengua d’ús habitual. Quan el curs s’acaba, la manca de participació en activitats educatives d’estiu pot suposar una interrupció llarga d’aquest contacte lingüístic, amb efectes acumulatius sobre les trajectòries educatives i socials.
Les dades compartides durant el col·loqui posen de manifest el potencial del lleure educatiu com a espai de socialització lingüística: en caus i esplais, el 52% de les converses entre infants es produeixen en català, i el 73% dels infants s’adrecen als equips educatius en aquesta llengua. Aquests usos no són espontanis, sinó que responen a contextos, models i referents. En aquest sentit, els monitors i monitores de lleure esdevenen agents clau de referència lingüística, especialment en espais de joc i relació entre iguals.
Tal com va remarcar Carles de Rosselló, cap del servei de foment d’ús del català al Consorci per a la Normalització Lingüística, el català ha de ser una eina d’acollida, de vincle i de participació compartida. Aquesta mirada obliga a entendre la llengua no com un requisit, sinó com una oportunitat educativa que es construeix en la pràctica quotidiana.
Els usos lingüístics varien segons l’edat, el tipus d’activitat i el context. A primària el català té més presència que a secundària; en activitats artístiques s’utilitza més que en les esportives; i en espais informals, com el pati o el temps de migdia, el castellà tendeix a guanyar pes. Aquesta variabilitat evidencia que els usos lingüístics es poden afavorir o debilitar en funció de criteris pedagògics, organitzatius i de suport als equips educatius.
Entendre la llengua com un eix transversal d’equitat implica assumir que garantir el dret a viure, jugar i relacionar-se en català és també garantir millors oportunitats educatives i socials. El lleure d’estiu, per la seva naturalesa, ofereix un espai privilegiat per generar vincles lingüístics positius, sempre que hi hagi criteri, intencionalitat i acompanyament.
En aquest sentit, el paper dels ajuntaments és determinant: definir criteris lingüístics clars i compartits, donar suport a les entitats de lleure i reforçar la formació dels equips educatius són accions clau perquè el català sigui una llengua d’ús normal, accessible i compartida durant l’estiu. Així, la llengua catalana es consolida com un element estructurant de cohesió social i com una palanca més —imprescindible— per avançar cap a un estiu educatiu més equitatiu.
Cap a polítiques d’estiu més integrals i equitatives
Les idees compartides al col·loqui “Els grans reptes de l’equitat a l’estiu: veus expertes” apunten a una conclusió clara: l’equitat a l’estiu no es construeix amb mesures aïllades, sinó amb polítiques integrals que articulin diferents dimensions de manera coherent i sostinguda en el temps. L’accessibilitat econòmica, l’orientació i l’acompanyament, el reconeixement de la diversitat cultural i la llengua com a eix transversal no són àmbits independents, sinó peces interconnectades d’una mateixa política pública.
Avançar cap a un estiu realment equitatiu exigeix decisions informades, capacitat de priorització i una mirada a mitjà termini. Implica passar de lògiques reactives o fragmentades a estratègies amb criteri, capaces de generar continuïtats, vincles i oportunitats reals per als infants i adolescents que més ho necessiten. També requereix assumir que moltes de les palanques clau —com l’acompanyament, el treball comunitari o la construcció de confiança— no sempre són les més visibles ni les més fàcils de mesurar, però són determinants per garantir la participació.
En aquest context, el pilotatge de Municipis per un estiu enriquit esdevé un espai d’aprenentatge col·lectiu i de contrast de mirades, que permet als municipis compartir evidències, ajustar enfocaments i avançar cap a models de política local d’estiu amb més capacitat d’impacte, equitat i sostenibilitat. El repte no és només ampliar l’oferta, sinó garantir drets i oportunitats durant l’estiu, entenent aquest temps com una part rellevant de les trajectòries educatives i les experiències vitals dels infants i adolescents.
Aquest procés col·lectiu obre la porta a repensar l’estiu no com un parèntesi, sinó com un temps clau, on les polítiques públiques poden contribuir decisivament a reduir desigualtats i a construir comunitats més cohesionades.
