Jugar és un dret. Ara toca garantir-lo

Joc, esport, carrer

Jugar és un dret dels infants i adolescents, i és un fi en si mateix. Ho reconeix l’article 31 de la Convenció sobre els drets de l’infant. Ara bé, un dret reconegut no és un dret garantit. Aquesta idea va travessar la primera Jornada Joc, Esport, Carrer, que vam organitzar dimarts, 17 de novembre, amb la col·laboració del Departament d’Esports de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona-Àrea de Cicles de Vida i Comunitat, i l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona.

La Jornada va reunir unes 150 persones d’administracions, entitats, recerca i professionals del lleure, de l'esport, la salut i l’urbanisme al voltant d'una pregunta: com promovem el joc actiu i l'esport educatiu a l'espai públic més enllà de les extraescolars? Les intervencions van deixar palès que calen polítiques transversals que impliquin diferents àmbits perquè es garanteixi aquest dret.

Juguem menys i pitjor

Maria Truñó, directora de l'Aliança, va obrir la jornada amb un diagnòstic. A la generació dels nostres avis, tres de cada quatre infants jugaven al carrer; avui ho fa un de cada quatre, segons l'informe The Power of Play d’UNICEF. L'Enquesta de Salut de Catalunya apunta en la mateixa direcció: només un terç dels infants fan una hora diària de joc actiu. Juguem menys i pitjor, amb menys temps, menys espais, menys companyia i menys autonomia.

Aquesta pèrdua no afecta tothom de la mateixa manera. Sovint, menys renda vol dir també menys verd a prop, habitatges més petits, més trànsit i menys accés a activitats extraescolars. Així doncs, és evident que si volem garantir el dret al joc lliure, a l’esport al carrer, no en farem prou amb un canvi d’hàbits individuals, sinó que cal aplicar mesures de redistribució de la riquesa.

El marc legal hi és. A més de la Convenció, la llei catalana de drets i oportunitats en la infància i l'adolescència reconeix el dret al joc, demana que el planejament urbanístic el tingui en compte com a peça fonamental de l’ordenació de la ciutat i que les administracions el fomentin en entorns segurs. El que falta és que el joc i l’esport al carrer formin part de la quotidianitat, com un hàbit social acceptat, sense traves burocràtiques o securitàries. El dret al joc no pot ser una mesura estètica, sinó que implica un canvi de mirada cap als espais públics i cap a l’ús que en fem; perquè el dret al joc i l’esport al carrer és també una qüestió de justícia social.

El valor social del joc

La taula rodona La importància social del joc per viure i conviure: mirades complementàries, moderada per Laia Pineda, directora de l'Institut Infància i Adolescència de Barcelona, va insistir en aquesta perspectiva: el dret al joc va més enllà de fer canvis urbanístics a la ciutat –que també són necessaris–, perquè es tracta d’un dret que demana temps i espai per jugar de manera lliure i gratuïta i potser el primer error que es comet en l’aplicació de mesures és no preguntar els infants. Així ho recordava Laia Pineda, que citava l’estudi Parlen els infants de l’Ajuntament de Barcelona en què s’assenyala que set de cada deu infants senten que la seva opinió sobre el lleure no es té en compte; i, més encara, set de cada deu no fan servir els equipaments del seu barri. Les veus del Consell Assessor Jove del Síndic de Greuges van estar presents també a l’inici de la Jornada i confirmaven la necessitat de ser escoltats i de més temps lliure i espai públic segur i acollidor per als adolescents. 

Aquestes dades són especialment rellevants amb relació a la planificació, tal com recordava Ariadna Miquel,  directora d'Estratègia Urbana de l'Ajuntament de Barcelona i responsable de l’execució del Pla de Joc de la ciutat: cal planificar tenint en compte les aportacions tant de pedagogs, com de sociòlegs i pensar més en activitats que es poden fer més que no pas en equipaments que s’han d’instal·lar: S’hi pot lliscar? Sí. Cal un tobogan? Potser sí, potser no. És a dir, cal pensar en com fomentem l’autonomia dels infants i adolescents i com creem entorns segurs i al mateix temps oberts a l’experimentació –i per tant al coneixement– des del joc i l’esport.

En aquest sentit, Carme Bastida, directora del Consell Català de l'Esport, i Mònica Ubalde, investigadora en salut, natura i clima, d’ISGlobal, van coincidir en què el repte és implicar, des de l’inici, els infants en el disseny de les propostes perquè aquests espais retornin a les persones i generin un sentiment de pertinença de l’entorn en els joves i infants. De fet, una de les dificultats que ens trobem a l’hora d’estendre el joc als carrers és les reticències de les persones adultes a deixar els menors al carrer, tal com assenyalava Eloi Mayordomo, cap de la Unitat d’Infància del Servei de Cicle de Vida de la Diputació de Barcelona, i tots tres ponents apuntaven que recuperar els carrers per al joc vol dir entendre que les polítiques de pacificació, entorns jugables, patis oberts i recorreguts segurs són també mesures per a la cohesió social i cal dotar-les de recursos per fer possible aquesta cohesió.

Què podem aprendre del Regne Unit

En aquest escenari de doble pèrdua tant d’oportunitats educatives de bona part de l’alumnat més vulnerable com de diners públics que no es gastaran en sortides i colònies, la demanda de la Síndica té més sentit que mai: flexibilitzar les motxilles perquè puguin pagar-se les activitats extraescolars del centre. De fet, també fa una estimació de la proposta i, segons els seus càlculs, l’import de la motxilla per alumne a la pública hauria de situar-se al voltant dels 800 euros. Això, globalment, suposaria una transferència d’uns 169 milions d’euros per a la pública i uns 78 per a la concertada.

No oblidem que el cost de les extraescolars que paguen les famílies és la principal barrera a l’hora de participar a activitats extraescolars. Malgrat esforços d’alguns municipis en beques o altres mesures d’accessibilitat econòmica, no hi ha una política de país al respecte i sabem que 1 de cada 3 infants de famílies amb menys recursos no fa cap tipus d’activitat extraescolar.

El joc i l’activitat física són un fi en si mateix, que, a més, té beneficis col·laterals: la cohesió social, la justícia social i, en darrer terme, la democràcia, perquè ens ensenya a entendre'ns, a conviure i a negociar. En un moment de retrocés de drets, generar més i millors condicions per al joc actiu i per a l’activitat física vol dir, també, més oportunitats per als infants i adolescents per conviure i créixer participant a la vida comunitària.