El lleure educatiu: d’una política incompleta a un dret universal liderat pels municipis
Tot i que el dret al lleure educatiu està reconegut pel marc jurídic vigent, no ha estat desplegat ni garantit de manera efectiva. El seu reconeixement respon a una àmplia base d’evidències empíriques que demostren els seus beneficis en el desenvolupament personal, l’equitat educativa, la cohesió social i el benestar.
No obstant això, la manca d’una implementació efectiva fa que aquest dret funcioni avui com un privilegi: reprodueix i amplia desigualtats ja existents, especialment entre infants i adolescents en situació de vulnerabilitat. Davant l’absència d’una política catalana de lleure educatiu, són els ajuntaments, com a administració més propera a la ciutadania, els que han assumit, de manera subsidiària, la garantia d’aquest dret. Ho fan sense comptar amb un marc competencial clar ni amb els recursos o suports estructurals necessaris. Aquesta situació genera una aplicació desigual i fragmentada segons el territori.
En aquest article publicat al monogràfic "El paper dels municipis en l’educació i la justícia territorial" de la Revista Papers de l'Institut Metròpoli, situem aquesta problemàtica i argumentem que, per revertir aquest desequilibri i garantir la universalitat d’aquest dret, és imprescindible una política de país amb un enfocament comunitari i territorialitzat. Si bé els municipis han de continuar exercint un rol clau de lideratge, ha de ser dins d’un sistema que els reconegui institucionalment aquest paper i els doti dels recursos i instruments necessaris per exercir-lo plenament.
