Educació a temps complet: el pas dels programes a les polítiques

El passat mes de gener de 2022 l’Ajuntament de Barcelona va fer pública la mesura de govern “Cap a una política de tardes en barris educadors: igualtat d’oportunitats educatives i culturals extraescolars per infants i adolescents de Barcelona”.

La mesura està arrelada en una llarga i variada trajectòria de programes d’educació no formal i de polítiques amb objectius educatius. És fruit també de la confluència de les tres condicions necessàries (haver, poder i voler) per activar una política:

• Haver d’actuar perquè hi ha un context que ho fa pertinent i que pressiona a actuar. En aquest cas, un context de marcades desigualtats en les oportunitats educatives fora de l’escola, que se sumen a les ja existents en el temps escolar.
• Poder actuar perquè es tenen competències, experiència i recursos per fer-ho. Sempre poden ser desitjables més recursos i competències, però una política sorgeix quan es posa en valor la pròpia capacitat per actuar.
• Voler actuar perquè es decideix prioritzar un objectiu i concentrar-hi els esforços, en aquests cas amb l’objectiu d’eixamplar els drets educatius.

“La política de tardes de Barcelona és un punt de referència valuós per a d’altres ajuntaments perquè representa una nova cota en les polítiques educatives.”

La política de tardes de Barcelona és un punt de referència valuós per a d’altres ajuntaments perquè representa una nova cota en les polítiques educatives i alhora perquè té al davant reptes llur abordatge determinarà la seva sostenibilitat i efectivitat.

Representa una nova cota al menys per tres raons:

1. S’enfoca en crear canvis sistèmics: no estem davant d’una mesura consistent en crear un o varis programes d’educació no formal sinó davant d’una mesura que busca garantir un dret – el dret a l’educació no formal- institucionalitzant un sistema de beques i d’homologació, un sistema d’informació, inscripció i orientació, una Oficina de Tardes amb funcions gestores, de coordinació i d’acompanyament als districtes i uns òrgans de governança representatius i de consens.
2. Va més enllà de l’accés: és una política que no es queda en el primer pas, que és garantir l’accés universal a activitats d’educació no formal, sinó que aborda un segon nivell, que és aconseguir que l’educació no formal sigui inclusiva, és a dir, que sigui capaç d’acollir i proporcionar a cada infant allò que necessita per fer un itinerari d’aprenentatge motivador. En aquest sentit, s’enfoca en diversificar opcions d’educació no formal i pel disseny inclusiu d’aquestes.
3. Proposa un model propi: hi ha experiències d’educació a temps complet a altres països que poden servir de referència als ajuntaments de Catalunya però que parteixen d’un altre marc institucional, d’uns altres horaris escolars i d’un altre bagatge associatiu i de polítiques educatives, esportives, culturals i de benestar social. La política de tardes en barris educadors de Barcelona ha estat capaç de configurar una opció pròpia amb els elements anteriors que pot representar un model més proper per a altres ajuntaments de Catalunya i que pot ser inclús la base d’una política supralocal.

Alhora, la mesura té, al menys, tres reptes fonamentals que determinaran el seu impacte:

1. Ampliar el consens polític: els països on les polítiques d’educació a temps complet s’han consolidat son aquells on s’ha superat la ideologització i adscripció partidista d’aquesta i ha esdevingut un objectiu àmpliament acceptat, capaç de sobreviure canvis de govern. Treballar la desitjabilitat i el consens polític i social transversal és clau per consolidar una política a temps complet.
2. Mantenir la llibertat i flexibilitat pròpia de l’educació no formal: fer una política d’educació a temps complet té el risc d’aplicar sobre l’educació no formal lògiques administratives (normatives, procedimentals) que ofeguin la llibertat i flexibilitat que justament la caracteritza, en tant que no reglada. És aquesta llibertat i flexibilitat la que facilita que pugui adaptar-se als infants i al seu context, personalitzar i innovar les seves metodologies, creant vincles forts i significatius amb infants i famílies. Un repte particular d’aquesta política és intervenir en aquest camp educatiu - per distribuir, garantir o millorar- mantenint el seu atribut de no formal i no reglat.
3. Ser realment una política comunitària: Barcelona, com molts altres municipis, té un teixit ric d’associacions i empreses que porten dècades proveint educació no formal. El protagonisme de la societat civil en l’educació no formal fa que sigui un motor d’integració i cohesió social. Un tercer gran repte és, per tant, fer una política d’educació a temps complet amb aquest teixit social i comunitari i no al marge o per sobre d’ell.

Vols saber-ne més?
En aquest article Maria Truñó, Comissionada d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, explica els objectius i la visió de la mesura de govern.

Imatge: Goroka - Ajuntament de Barcelona