Els reptes dels ecosistemes educatius a l’inici del curs 2020-2021

El 12 de març passat es va aturar el rellotge educatiu i en pocs instants vàrem començar a tastar una mena d’efecte mirall en dues direccions.

La primera, és que les inequitats, les desigualtats i febleses del sistema educatiu hi seguien estant i a mesura que passava el temps en alguns casos s’incrementaven. La segona direcció, també en forma d’efecte va ser constatar, un cop més que també dins el sistema educatiu, que dins les comunitats educatives i que en el camí de construcció i avenç d’ecosistemes educatius, hi ha enormes potencialitats, fortaleses, compromisos, i ràpidament i de manera constant, ens vam dir en veu alta que difícilment hi ha camins en solitud que assegurin l’equitat educativa.

De fet, aquests darrers mesos, hem vist la potencia del trajecte acompanyat i de la xarxa. Hem experimentat la necessitat de la relació, i hem constatat que la interdependència dels agents educatius en un moment d’extrema dificultat educativa és una via eficient per a garantir el dret a l’aprenentatge. De fet, dibuixar camins compartits per a organitzar-nos de manera comunitària davant els reptes que tenim davant és el que dóna sentit als ecosistemes educatius.

Dibuixar camins compartits per a organitzar-nos de manera comunitària davant els reptes que tenim davant és el que dona sentit als ecosistemes educatius

La pregunta, per tant, obligada és com aprofitar totes aquestes evidències i els aprenentatges fets per a situar la dimensió comunitària de l’educació al centre de l’agenda educativa, però sense la necessitat de sostenir-ho amb actes heroics. És a dir, ja hi érem, però ara és moment de dir amb tot el convenciment possible que ja ens hi quedem. Però per a fer-ho possible, i sobretot sostenible, com a ecosistemes educatius tenim reptes per davant:

1. Necessitem avançar en estratègies de personalització de base comunitària

L’educació necessita cada cop més d’una òptica de complexitat a partir de la visió del conjunt d’agents educatius. Posar al centre dels processos educatius a les persones, és a dir, a infants o joves implica almenys tenir en compte 2 condicions a l’abast dels ecosistemes.

• Des d’una perspectiva d’anàlisi, els alumnes no són únicament alumnes, ni els joves no són únicament joves, ni els participants d’una entitat educativa no són únicament participants a l’entitat. Tal i com deia Marco Marchioni, les persones no som compartiments estancs, no se’ns pot parcialitzar en l’anàlisi, som producte de la complexitat i de la intersecció d’àmbits com l’educatiu, la salut, l’àmbit social, familiar o dels espais informals. Per tant, tenim el repte d’avançar en aquesta visió orgànica de l’educació, ja que partir dels interessos i inquietuds d’infants i joves necessàriament suposa tensionar l’ego o identitat de les institucions educatives. Per tant, si és una crisi de creixement, la crisi i el conflicte en aquest cas és un bon camí.
• Com a segona condició, necessitem combinar una doble lògica, la pedagògica i l'organitzativa. Companys com en Moisès Esteban – Guitart, han treballat i escrit recentment en conceptes com la identitat de l’aprenent. És a dir, com ens ho fem perquè escoles i entitats generem espais comunitaris d’aprenentatge, posant veritablement al centre de l’equació educativa als infants o joves, a través d’un concepte ampli però rellevant com la identitat i connectant-la, a més, a uns objectius d’aprenentatge amb sentit i valor personal.

Es tracta, doncs, de tornar a l’ecosistema allò que li és propi, l’aprenentatge, és a dir, som enmig d’una transició en la que estem tractant de fer evident i reconèixer la base social i comunitària de molts processos educatius.

2. Cal reivindicar el principi bàsic d’inclusió educativa i enfortir-lo

A la llum del que hem vist i sobretot, del que probablement vindrà, més que mai, no podem responsabilitzar únicament als infants o joves del seu aprenentatge o del seu èxit educatiu. I aquesta és una de les fortaleses irrenunciables d’un ecosistema educatiu veritablement inclusiu. I en lògica comunitària aquest propòsit col·lisiona de ple amb la deriva neoliberal a la que som immersos, individualitzant al màxim els processos educatius i responsabilitzant al propi alumnat del seu èxit o fracàs.

En aquestes darreres setmanes, per exemple, l’Aina Tarabini ens ha compartit idees sobre la importància de l’acompanyament i el vincle educatiu. Posar-les en pràctica, en clau comunitària, i sobretot, defugir de qualsevol risc de recessió comunitària, on escoles, entitats o equipaments tinguem la temptació de conservar allò que tenim, ens situa sens dubte davant una estratègia i repte simultani.

A més, els ecosistemes educatius compten amb una enorme xarxa d’espais de coordinació i relació tècnica en el marc de l’actual sistema educatiu inclusiu. Tenim el repte i responsabilitat compartida de vitaminar-los, cuidar-nos, no fem un pas enrere, perquè l’acompanyament educatiu comença per l’acompanyament entre professionals. Alhora, tenim el repte de passar definitivament pantalla en un altre aspecte. Ja no és tant urgent explicar-nos les virtuts d’incorporar a nous professionals en espais mixtes de treball. És a dir, si algú no coneix encara els beneficis que aporta per exemple, que els centres educatius comptin amb TIS o ES, o dels beneficis que els educadors o educadores de centres oberts comparteixin objectius educatius amb els agents de salut mental del territori, o que els tutors facin de prescriptors dels seus alumnes orientant-los cap a entitats educatives de l’entorn, per sort, ja tenim un bon repositori d’experiències que ens ho avalen. Comptem amb una geografia de pràctiques educatives ben inspiradora i escalables. Tenim el repte i compromís doncs de fer passos endavant sense ja mirar enrere.

3. Necessitem lideratges comunitaris sòlids, en els que els professionals d’entitats i escoles aprenguin encara més a treballar plegats

L’equitat no només es garanteix assegurant l’accés a les oportunitats d’aprenentatge sinó assegurant que els promotors d’aquest accés treballin plegats encara més. El repte és, doncs, assegurar les condicions que facin sostenible l’equitat a un mateix ecosistema educatiu.

Concretament la consciència comunitària i col·lectiva entre els agents educatius és l’indicador que necessitem i busquem. Però fixem-nos que, durant molts anys, les entitats han fet camí comunitari al llarg del territori, i han distribuït els seus projectes educatius a barris i municipis. Però això no vol dir que els projectes estiguin connectats. De fet, el parany ha estat pensar que aquest munt d’equips educatius o tècnics ja sabíem treballar plegats i que només hi havia d’aprendre l’escola.

En termes de governança educativa ens cal encara avançar. Hem donat per entès que si hi ha espais de coordinació ja treballem en xarxa i probablement és cert però això no garanteix necessàriament que aquests espais siguin realment eficients per assegurar l’equitat. El treball en xarxa pot donar-se també de manera ineficient, poc igualitària, reproduint desigualtats o poders entre professionals o generant experiències poc satisfactòries.

Per tant, la connexió entre agents educatius, des d’una lògica d’interdependència, passa també per assumir alguns paràmetres. Per exemple, posar al centre a l’infant o el jove no vol dir posar al centre a l’entitat o l’escola. Sí que vol dir que els professionals ens posem d’acord en quin és el sentit de la connexió, per a què ens coordinem, quines expectatives tenim, i en quines condicions ho volem fer. I en aquest darrer àmbit tenim molt de camí a fer encara.

4. Necessitem avançar en la construcció d’ecosistemes encara més amplis i profunds, que interpel·lin a més agents educatius, a més organitzacions educatives, a més comunitats educatives

Els ecosistemes són espais en construcció, dinàmics, vius, constantment es reconstrueixen i resignifiquen. En Jordi Diaz – Gibson feia unes aportacions ben interessants distingint-los de la xarxa telemàtica i, és en aquest sentit, que m’han motivat a fer-hi una reflexió.

• En els ecosistemes hi trobem una primera dimensió descriptiva, que té a veure amb el present, amb allò adjectivable, tangible, perceptible on negociem marcs de referència per a posar-nos mínimament d’acord quines són les virtuts que ens defineixen, quines necessitats educatives tenim o de quines fortaleses partim.
• Alhora, hi trobem una segona dimensió, la ideològica, que té a veure amb la capacitat de projecció, de marcar-nos horitzons d’acció, de posar-nos deures i situar el creixement educatiu.

I és en aquesta segona dimensió que hi tenim un enorme repte i té a veure amb nodrir l’ecosistema, ja que garantir l’equitat suposa, necessàriament, incorporar a nous actors i agents educatius. Necessitem nous i més companys de viatge, ja que el repte és majúscul. Necessitem evidenciar que la interdependència és necessària per a tothom, que l’equitat no és una obligació o compromís, només d’una part dels agents educatius o d’uns ecosistemes en concret. Si no ho fem, correm el risc de sense voler, donar el missatge que la dimensió comunitària no és una fortalesa, i sí una debilitat, perquè sembla que només som alguns els que demanem ajuda constant.

Així doncs, és necessari desprendre’ns de lideratges comunitaris heroics o militants i assumir i institucionalitzar a partir d’aquest nou curs que ara comença, en entitats, escoles i equipaments, lideratges estratègics i planificats.