Drets, lleure i adolescències en terra de ningú
Al voltant del Dia Internacional dels Drets de la Infància és un bon moment per insistir que els “infants grans”, “els petits joves”, els i les adolescents, també hi són. Formen part d’aquesta etapa tan important de la vida que té reconeguts uns drets humans específics en una llei internacional des de fa 36 anys. Hi són, però queden amagats rere el genèric “infància”.
En aquest sentit, la síndica de greuges alerta que l’edatisme discrimina i invisibilitza no només la infància com a col·lectiu, sinó també, i específicament, l’adolescència. Denuncia que la suma de pobresa creixent, vulnerabilitat educativa, malestars emocionals, manca de participació real o lleure no garantit amb equitat converteixen aquesta etapa en massa oblidada i les seves veus en massa ignorades.
Les mirades adultocèntriques empetiteixen (com recorda la campanya “no em diguis menor”) i no reconeixen els interessos propis ni les capacitats creixents: “volem que ens tracteu sense pressuposar res i preguntant-nos sempre”, reclamaven les noies en la jornada de la FEDAIA sobre el bon tracte. Cert. En el cas de les activitats educatives més enllà de l’escola, si bé no podem pressuposar que tots els nois i noies en vulguin fer, sí que hem d’assegurar les condicions perquè, els qui vulguin, puguin exercir el seu dret al lleure, reconegut, però encara no desplegat amb normatives ni polítiques públiques sòlides.
Això és molt rellevant en un terreny -el lleure- marcat per grans desigualtats i on l’edat condiciona la participació: a partir dels 12 anys hi ha un descens progressiu (15 punts menys) en totes les activitats d’estiu (casals, campus, colònies, campaments, etc.). El mateix passa amb les extraescolars (esportives, artístiques, idiomes, tecnològiques, etc.), amb l’excepció del reforç escolar i socioeducatiu. Per què? Com a mínim per dues causes conegudes: una, les necessitats de conciliació de les famílies es redueixen a mesura que augmenta l’autonomia i l’edat dels seus fills i filles; i l’altra, als instituts hi ha menys oferta, sobretot arran de la jornada compactada (des de les retallades del 2011) que va eliminar el migdia i els menjadors, i amb ells bona part de les extraescolars de tarda. La paradoxa és que, just quan la necessitat de socialitzar és màxima, el lleure educatiu s’esvaeix. I, com sempre, l’impacte és més dur per als i les adolescents de contextos empobrits, que hi accedeixen menys i durant menys anys.
"Els nois i noies necessiten trobar-se i compartir el poc temps lliure, viure experiències lúdiques per experimentar i arriscar"
El dret al lleure, però, és més ampli que les activitats organitzades, inclou també el temps lliure no pautat. Les enquestes de benestar subjectiu d’infants i adolescents ho corroboren: demanen més autonomia i més escolta per decidir què fan amb el seu temps, tant en la tria d’extraescolars com en la necessitat de descansar. Hiperprogramar no sempre educa; sovint afegeix pressió. Els nois i noies necessiten trobar-se i compartir el poc temps lliure, viure experiències lúdiques per experimentar (i també arriscar), però perquè sigui possible els calen llocs oberts, acollidors i jugables; frescos a l’estiu i càlids a l’hivern; que convidin a conversar, cantar i ballar, escoltar música, fer skate o estar als parcs amb jocs per a grups. Reclamen que es legitimin els usos que fan de l’espai públic perquè, massa sovint, espais i equipaments públics són poc educadors o, fins i tot, hostils per a l’adolescència que reivindica el seu dret a la ciutat. Quan no hi ha opcions de lleure atractives a l’abast, hi ha molts més números que les pantalles acabin ocupant el buit amb un lleure més sedentari i amb més soledat.
Jaume Funes ho apuntava amb claredat: “Hem d’aconseguir que el conjunt d’adults que envolten l’adolescent no se’l mirin com un problema, i que l’ajudin a entendre què està vivint. Perquè l’adolescència no deixa de ser una batalla contra la infància”. En aquesta tensió, el fet que les polítiques públiques i les pràctiques professionals preguntin, enfoquin i reconeguin les adolescències (diverses i desiguals) amb els seus drets específics, necessitats reals i opinions pròpies no és un gest simbòlic: és la manera d’evitar que continuïn creixent en terra de ningú.
