L’educació més enllà del temps escolar a Barcelona

“Els ens locals són una de les administracions més rellevants en la planificació i provisió d’activitats d’educació no formal per a infants i joves. Pot ser això un nou eix de desigualtat?”

A Barcelona, l'accés a activitats extraescolars, l’associacionisme juvenil, el lleure educatiu, la pràctica esportiva, o la participació en l’oferta cultural i artística, continua fortament condicionat per desigualtats. Hi intervenen diversos eixos de desigualtat: 

• Desigualtat socioeconòmica, especialment en activitats de cost elevat, sovint gestionades pel sector privat, que resulten inaccessibles per a moltes famílies.
• Desigualtat de gènere, que es manifesta especialment en la participació desigual de nois i noies en determinades activitats com l’esport.
• Desigualtat vinculada a la nacionalitat, amb una participació significativament més baixa d’infants i joves d’origen estranger.

Aquesta és una de les principals conclusions de l’Informe d’oportunitats educatives a Barcelona 2024, un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona a l’Institut Metròpoli, que analitza l’educació més enllà del temps escolar i al llarg de la vida. Alhora, també posa de relleu que la participació i l’assistència a les activitats foraescola s’ha incrementat els últims anys i ha superat així el sotrac provocat per la covid-19. Així ho posen de relleu, per exemple, les dades d’associacionisme juvenil del Centre de Recursos per a les Associacions Juvenils i del Consell de la Joventut de Barcelona i, també, el nombre de participants en les activitats d'educació en el lleure per a menors de 18 anys ofertes pel Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. 

L’accés diferenciat que es detecta està fortament condicionat per l’estructura territorial de l’oferta: és a dir, la (in)existència de teixit comunitari i d’un ecosistema (cultural, artístic, esportiu) als barris de la ciutat. Es tracta, a més, d’una distribució espaial condicionada, però relativament autònoma, de la renda mitjana del barri o districte  (establint, així, un “mapa de la desigualtat” sensiblement diferent al d’altres fenòmens educatius, com el sistema escolar escolar, on la correlació amb l’estatus socioeconòmic sembla ésser més contundent). 

A tall d’exemple, si bé la pràctica esportiva augmenta considerablement a Barcelona les últimes dècades (passant del 41,2% al 1998 fins al 77,4% al 2022), continuen existint important bretxes de gènere (de 8 punts percentuals en favor dels nois) i de nacionalitat (19 punts percentuals menys els qui han nascut fora d’Espanya) – segons l’Estudi dels hàbits esportius de la població en edat escolar de la ciutat de Barcelona.

Aquest resultat posa de relleu la paradoxa següent: l’accés a aquests recursos és desigual i, justament, la població en situació de vulnerabilitat -aquella que més se’n podria beneficiar- és la que menys hi participa. Aquest fet reforça la necessitat de polítiques redistributives en aquest àmbit.

En paral·lel, l’ecosistema educador, cultural i artístic s’articula també a través d’equipaments públics: especialment, gràcies a la contribució dels 52 centres cívics (amb 116.570 persones inscrites), de les 40 biblioteques (amb 755.635 persones inscrites), i dels museus de la ciutat. Aquests equipaments ofereixen una oferta distribuïda territorialment, una gran accessibilitat econòmica, i són percebuts com d’alta qualitat cultural i artística. 

Altra vegada, l’accessibilitat a aquests equipaments és també desigual. Acullen públics molt diversos, tant des d’un punt de vista sociodemogràfic com pel que fa a l’origen de les persones visitants, amb una presència destacada de turistes de l’estranger als museus de la ciutat (especialment a alguns museus). 

L’informe també posa de relleu una última qüestió, central des del punt de vista de les polítiques públiques. La provisió d’activitats d’educació no formal per a infants i joves és responsabilitat de múltiples actors: l’Administració, les empreses i el tercer sector. Una lectura evident és que l’accessibilitat econòmica és més elevada quan les activitats les ofereix l’Administració i, en el cas que les ofereixin empreses privades i el tercer sector, quan aquestes es financen amb fons públics. Però una lectura complementària és que l’accessibilitat a aquestes activitats també pot incrementar-se a través de polítiques públiques que millorin les condicions estructurals del tercer sector, caracteritzat per la seva vocació d’equitat. 

És per això que resulta essencial destacar la consolidació i articulació de polítiques públiques adreçades a fer més equitativa l’educació més enllà del temps escolar i al llarg de la vida. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, destaquen, a més d’enfocaments estratègics més genèrics (com el Pla de drets culturals de Barcelona, de 2021, la mesura de Govern pel benestar digital 2024-2027, o l’estratègia Barcelona contra la soledat), el suport municipal a les activitats extraescolars ha crescut els últims anys. En general, es tracta de programes intensius, amb una bona focalització en infants i joves, especialment en aquells que es troben en situació de vulnerabilitat socioeconòmica. Tanmateix, la seva cobertura és limitada, ja que només arriben a una proporció moderada de la població potencialment beneficiària. A més, Barcelona ha transformat parcialment el seu espai públic, per tal que esdevingui més educador, lúdic i saludable, lloc de trobada, joc i vida comunitària per a la infància i joventut.

A continuació s’exposen algunes de les polítiques públiques més rellevants a la ciutat, segons dimensions:

En definitiva, els ens locals són una de les administracions més rellevants en la planificació i provisió d’activitats d’educació no formal per a infants i joves, de l’ecosistema educador cultural i artístic, així com de l’educació formal per a joves i adults. En aquest sentit, si bé la descentralització administrativa sovint representa una oportunitat per fomentar la participació comunitària i facilitar la intervenció d’entitats socials i del tercer sector en la provisió d’activitats, també pot generar disparitats municipals, inequitats socials i desigualtats territorials. En el cas específic de Barcelona, atesa la disponibilitat de recursos materials i la capacitat de gestió de personal de l’Ajuntament, les evidències apunten a una presència elevada d’aquestes activitats en els àmbits de l’educació no formal, la cultura i l’educació formal per a joves i adults.

Aquesta constatació obre, alhora, altres preguntes: Fins a quin punt els ajuntaments disposen dels recursos, de les capacitats i dels compromisos suficients per a sostenir i consolidar les polítiques de promoció de l’educació més enllà del temps escolar i al llarg de la vida? Poden convertir l’àmbit del foraescola en un nou eix de desigualtat educativa i territorial a Catalunya?