“Tots hem d’assumir una funció educativa”: el Prat i una dècada d’educació 360
Joan Carles Navarro, cap del Servei d’Educació de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, conversa amb Marta Domènech, coordinadora de l’Aliança Educació 360, sobre els aprenentatges d’una dècada connectant escola, cultura i comunitat.
El Prat forma part de l’Aliança Educació 360 des dels seus inicis, però la seva aposta per entendre l’educació més enllà de l’escola ve de més enrere. Un dels seus principals exponents és IntersECCions, un programa municipal que connecta educació i cultura i que, amb els anys, ha esdevingut també un espai des d’on assajar una manera més àmplia d’entendre la política educativa local.
Gairebé una dècada després de la seva posada en marxa, Joan Carles Navarro i Marta Domènech miren enrere per parlar dels aprenentatges que ha deixat aquest recorregut: què significa connectar escola i territori, qui fa possibles aquestes connexions, com aconseguir que els diferents agents se sentin part d’una mateixa política, com es governa un ecosistema educatiu i com podem saber si tot plegat està transformant les oportunitats educatives dels infants i adolescents.
D’un programa que connecta educació i cultura a una mirada de ciutat
Marta Domènech: Joan Carles, IntersECCions està a punt de fer deu anys. Per a qui no conegui el programa, com explicaries què és i què volíeu aconseguir quan el vau posar en marxa?
Joan Carles Navarro: Nosaltres partim d’un encàrrec polític força concret: volíem un projecte que integrés molt més el capital cultural de la ciutat amb el procés acadèmic de les escoles. Que ajudés l’alumnat a apropiar-se d’elements que després té accessibles a la ciutat. Però no només des del punt de vista del consum, sinó especialment des de la pràctica.
Això és IntersECCions. Posem en relació centres educatius, equipaments, serveis municipals i agents culturals i socials perquè els infants i adolescents tinguin accés a pràctiques artístiques i culturals —música, teatre, dansa, arts visuals, lectura, anglès...— i perquè aquestes pràctiques dialoguin amb els seus processos d’aprenentatge.
Marta: Hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a l’escola. Portar l’alumnat al teatre, per exemple, ja és una porta d’entrada valuosa. On posa l’accent IntersECCions?
Joan Carles: Portar l’alumnat al teatre està molt bé, i molts municipis ho fan amb molta cura. Però respon més aviat a una lògica d’accés: apropem un recurs a l’alumnat perquè visqui una experiència. El nostre plantejament posa l’accent en una altra cosa. És com apropem l’alumnat a una pràctica real, amb rellevància cultural, vinculada al context social, econòmic i cultural del territori, a través de l’acció. Una acció que pot passar dins o fora del centre, però que no és de consum, sinó de producció. És experiencial, és vivencial, pretén mobilitzar.
Marta: I aquesta manera d’entendre IntersECCions ja hi era al principi, o l’heu anat construint pel camí?
Joan Carles: Hem anat evolucionant, tot i que la idea de base es manté.
Avui parlem d’una visió ecològica i sistèmica. Ecològica en el sentit de context, de realitat social i cultural, entenent l’educació en un sentit ampli. No és només l’escola: és el context cultural, és el context esportiu... I sistèmica perquè qualsevol política l’has de plantejar tenint en compte tots els agents i elements que hi intervenen i buscant la interdependència entre ells. Perquè justament aquest és el salt qualitatiu, tant dins com fora de l’escola.
Marta: I tots els centres ho han entomat de la mateixa manera?
Joan Carles: No. Els centres li veuen utilitat, a IntersECCions, però no tots l’entomen igual. On més ha arrelat és als centres de més complexitat. No perquè siguin millors que els altres, sinó perquè, per necessitat, sempre han hagut d’adaptar-se a la seva població. Allà IntersECCions no és un recurs per reforçar-se: forma part del projecte educatiu de centre. Agafen un projecte d’arts visuals o de teatre, el treballen en diferents nivells i àrees, l’alineen amb objectius curriculars i hi fan participar agents del territori. I no és un teatre eteri: és un teatre vinculat a la realitat d’aquells nanos.
Altres centres el viuen com un recurs potent que els permet fer codocència i guanyar qualitat. Això està bé, però no és l’objectiu que ens plantegem.
Marta: Parles de professionals que entren als centres a fer teatre, arts visuals o música. Qui són aquestes persones? Perquè no és el mateix contractar algú perquè vingui a fer un taller que treballar amb gent que ja forma part de la vida cultural de la ciutat.
Joan Carles: Aquesta és una de les claus. Són professionals d’entitats que treballen al Prat i que no treballen només a l’escola. Una escola d’arts visuals que fa cursos per a la ciutat, que participa a la festa major... Quan diem territori parlem d’això: d’un capital que no contractem, sinó que forma part de la construcció educativa i cultural de la ciutat.
Les connexions no passen soles
Marta: Parlem molt de «connectar» com si fos gairebé espontani: tenim una escola, una biblioteca, un centre cívic, una entitat cultural i, per tant, tenim un ecosistema. Però els agents tenen llenguatges, horaris i lògiques institucionals diferents. La connexió necessita algú que la construeixi i la cuidi. I vosaltres fa anys que hi poseu persones.
Joan Carles: Els docents avui aterren als centres i moltes vegades no tenen cap vinculació amb el territori. Nosaltres, a través d’IntersECCions, posem unes figures connectores que hem anat modificant en el seu paper i que treballen directament amb els centres i amb el teixit cultural i social de la ciutat.
L’evolució del paper de les connectores ha anat en paral·lel a que el concepte de mediació anés guanyant més pes i més sentit per a nosaltres.
Mediació en dos sentits. Un, fer entendre el projecte dins del centre, treballar perquè els significats siguin més compartits. I dos, connectar amb els espais de fora. Si formes part d’un projecte i tens coneixement del territori —que és un requisit d’aquestes figures connectores— pots identificar oportunitats que el mateix centre potser no veu i treballar perquè aquella connexió es produeixi.
Marta: Sempre m’ha semblat una aposta molt valenta. Des de l’Ajuntament poses persones que han d’entrar en una institució que orgànicament no és la seva, guanyar-se la confiança dels equips i acabar seient a les reunions de docents. Això no es fa en sis mesos ni en un curs. I com tota aposta de llarg recorregut, parteixes d’una hipòtesi que pot no funcionar.
Joan Carles: Es tracta precisament de generar les condicions perquè funcioni. I no es donen massa vegades.
Són condicions culturals, en el sentit de compartir significats. Són condicions organitzatives: no incorpores projectes puntuals i esporàdics, sinó projectes que poden suposar canvis en la distribució d’hores dels docents o en l’organització del temps lectiu. I hi ha un sentit de pertinença: la idea que formes part d’un projecte comú que no és només del centre, sinó de la ciutat.
I, evidentment, hi ha les condicions materials. Podem parlar de facilitadors, mediadors, connectors... però això vol diners.
Ara bé, abans dels diners també hi ha un caldo de cultiu: una política cultural comunitària, de participació i coconstrucció, i una política educativa molt propera als centres, amb reconeixement mutu. Això és el que permet fer el següent salt. Aquesta pantalla no te la pots saltar.
Quan els altres senten que la política també és seva
Marta: Posem un cas extrem. Arriba un nou govern i es pregunta per què ha de mantenir una inversió com aquesta. Què el frenaria si es plantegés tirar enrere amb un programa com Interseccions?
Joan Carles: Doncs que quan vols canviar alguna cosa del programa, se’t queixen.
[Riu.] És així. Si una escola protesta quan hi fas canvis, vol dir que ja no el percep com una cosa que ve de l’Ajuntament, sinó com una cosa seva. Molts centres l’han incorporat al seu projecte educatiu, les entitats l’han fet part de la seva feina, i les famílies hi compten.
I això canvia la naturalesa de la política. Ja no depèn només de la voluntat de qui la impulsa: s’ha generat una interdependència entre l’Ajuntament, els centres i el teixit cultural. Un govern que volgués tirar-la enrere no s’enfrontaria a un programa municipal, sinó a una comunitat que la sent com a pròpia. Això fa que desfer-la sigui molt més difícil.
Marta: Fins ara hem parlat sobretot de centres, entitats i professionals. Com hi entren les famílies i els mateixos infants i adolescents?
Joan Carles: Aquí tenim un repte. He fet molta referència al capital cultural de la ciutat i al potencial dels centres, però hi ha la resta de la comunitat educativa. Les famílies tenen molts rols: són famílies d’alumnes, són usuàries o no d’equipaments culturals, viuen a la ciutat. I si l’aprenentatge passa cada cop més fora de l’escola, el no accés, la no participació, eixampla les distàncies.
Alguns projectes ja busquen aquesta connexió. El projecte d’anglès, per exemple, no l’entenem com un suport al centre, sinó com una manera de fer viure l’anglès a nivell de ciutat. El mateix projecte que es fa a les escoles el portem als centres cívics, perquè els infants hi participin amb les seves famílies. I una part dels tallers del Pla educatiu d’entorn no els fem a l’institut, sinó en un centre cívic. No per un tema d’espais —ens seria més fàcil fer-los a l’institut—, sinó de connexió: perquè no sigui un projecte escolar, sinó comunitari.
Marta: Parles del risc del no accés, i aquests projectes busquen apropar les famílies als espais de la ciutat. Però potser també cal mirar-ho a la inversa: quins espais d'aprenentatge tenen ja els infants que nosaltres no veiem? Amb l'ecologia personal d'aprenentatge, l'EPA, una eina d'acció tutorial que s'està aplicant a Girona i en altres municipis, ens hem trobat infants que no fan cap extraescolar, però que tres tardes a la setmana van a la mesquita, on fan àrab, jocs i activitats de lleure. Potser no han anat mai al teatre, però tenen una vida comunitària molt rica. Si només mirem qui no participa de la nostra oferta, ho mirem des del dèficit i tot això se'ns escapa.
Joan Carles: Per això necessitem instruments com aquest. En el pilot de zones educatives en què participem amb el Departament d’Educació, i del qual ara parlarem, hem plantejat precisament fer servir l’EPA o els mesogrames: eines que ens ajudin a representar l’aprenentatge en un sentit ampli i a veure com es connecten uns espais amb uns altres.
Treballem en dos nivells. Un nivell meso, el dels projectes que connecten l’escola amb el capital de la ciutat, com IntersECCions. I un nivell micro, el dels interessos i la trajectòria de cada infant. Aquest segon encara és incipient. Per exemple, quan a través del Pla educatiu d’entorn acompanyem alumnat cap a activitats extraescolars o d’estiu, no ho fem des d’una lògica de «fem una beca i ja està». Treballem en comissió social quin infant pot necessitar una activitat, quina li pot anar millor, què diu el context familiar, quins interessos té. L’escola és d’on surt la proposta, però després hi entren la família, l’infant i l’entitat.
No ho podem fer universalment, perquè no ens és viable. Però és cap on volem anar: que les oportunitats educatives no siguin una oferta que posem davant de les famílies, sinó que hi hagi acompanyament i corresponsabilitat.
De coordinar agents a governar plegats
Marta: Quan aconsegueixes que cada vegada més agents se sentin part d’una política, apareix inevitablement una pregunta: qui decideix?
A Educació 360 hem après que un ecosistema no és una taula on tothom es reuneix de tant en tant i s’explica què està fent. La governança implica compartir diagnòstics i objectius, però també responsabilitats i capacitat de decisió.
I aquí el Prat té ara una oportunitat especialment interessant, perquè és un dels municipis que participen en el pilot de zones educatives del Departament d’Educació. Com ho esteu plantejant?
Una nova oportunitat per a la governança educativa
El Prat participa en el pilotatge de zones educatives impulsat pel Departament d’Educació i Formació Professional. La iniciativa forma part de l’aposta del Departament per avançar cap a un model de governança educativa basat en una major corresponsabilitat amb el món local. Les zones volen reforçar el treball compartit entre administracions i agents del territori i vincular-hi instruments com els plans educatius d’entorn. Per al Prat, el pilotatge obre la possibilitat de portar a un nou nivell una manera de treballar en xarxa que el municipi fa anys que assaja.
Joan Carles: En el nostre cas, el plantejament no podia ser un altre. No entenem la zona com un espai de coordinació, ni exclusivament de decisió, sinó com un espai de construcció.
La zona és, d’entrada, un espai de reconeixement entre el Departament d’Educació i l’Ajuntament. Hem elaborat el pla de zona en uns mesos de treball intens amb la coordinadora, i a partir d’aquí hem constituït una comissió operativa en què hi ha agents de l’àmbit acadèmic, de diferents etapes, però també de l’àmbit social. Hi participa Cultura, hi participa Acció Social, hi participen entitats socials.
El repte ara és fer-ho aterrar. La qüestió no és quin lideratge tinc jo o quin té el Departament d’Educació, sinó quin lideratge exerceixen els agents en cadascun dels espais que ja existeixen —les direccions, les comissions socials...— . Si no passes per totes les capes, de la macro a la micro, el procés queda a mitges.
Marta: I aquí hi ha una dimensió que sovint oblidem. Demanem als centres i a les entitats que treballin transversalment, però dins dels mateixos ajuntaments Educació, Cultura, Acció Social o Urbanisme continuen funcionant amb lògiques pròpies.
Joan Carles: Aquest és un tema clau. El Pla local d’absentisme n’és un bon exemple. El nou planteja com aproximar-nos a l’absentisme des d’una visió socioeducativa i comunitària, i l’hem construït durant gairebé dos anys amb Inspecció, direccions de primària i secundària, serveis educatius, serveis socials, entitats d’educació no formal i també alumnat.
Això té conseqüències. Com que l’hem construït així, no hi ha ningú que digui «això de l’absentisme és de l’Ajuntament» o «això és d’Inspecció». Tots els que hem format part del procés en som agents.
L’altre dia plantejava als caps de servei de pràcticament tots els departaments de l’Ajuntament: hem d’assumir una funció educativa que tenim tots plegats i que podem exercir des de la nostra feina quotidiana. Hem fet reunions amb Urbanisme, amb Premsa... dient: anem a explotar el vostre potencial educatiu.
Marta: I ja s’amaguen quan et veuen venir?
Joan Carles: [Riu.] Soc molt pesat. Però ho soc perquè m’ho crec.
La pregunta difícil: sabem què està canviant?
Marta: Abans deies que el que frenaria un canvi de rumb seria la reacció de la comunitat, i això diu molt de com d'arrelada està la política. M'agradaria fer un pas més i posar el focus en els infants. Imaginem-ne un que va començar a IntersECCions amb vuit anys i que avui en té divuit. Com podríem saber què ha significat per a la seva trajectòria? Quina relació té amb la cultura? Com es mou per la ciutat, com hi identifica oportunitats, com hi participa?
Joan Carles: Això que demanes, Marta, donaria per una investigació.
Una cosa és certa: hi ha una sèrie de condicions per fer una avaluació en profunditat i una avaluació dels aprenentatges que ara mateix no tenim. I no les tenim perquè s’hauria d’haver dissenyat des de l’inici: un grup de control, una composició socioeconòmica i cultural comparable... Tots aquests elements de disseny experimental no s’han donat.
Marta: I em sembla important dir-ho així, sense maquillar-ho. Comptar centres, activitats i participants és la part fàcil. La difícil és respondre què ha canviat gràcies a aquesta política.
Joan Carles: Amb la zona educativa estem treballant precisament per aprofundir-hi. Els centres tenen indicadors, perquè fan una programació i tenen processos d’avaluació. Una altra cosa és que nosaltres hi tinguem accés i que els objectius d’aprenentatge del centre estiguin alineats amb els d’IntersECCions. Aquí tenim molt recorregut.
Però hi ha pistes. Fa dos anys que treballem un projecte sobre energia. Set centres de primària i secundària van rebre un repte plantejat pels mateixos operaris d’un complex esportiu de la ciutat amb una despesa energètica enorme. Durant el curs, docents, alumnat, les enginyeres municipals de clima i medi ambient i el personal del complex es van anar trobant per construir alternatives, que l’alumnat va acabar presentant als usuaris del complex. La docent de tecnologia d’un institut, que tenia dubtes perquè estava acostumada a «donar matèria», va fer un examen al final. I ens va dir que hi havia alumnes que no haurien tret aquella nota si el procés no hagués estat aquest.
Marta: I no és només aprenentatge experiencial: és aprenentatge vinculat a la teva realitat. No és un poliesportiu de llibre de text, és el de la teva ciutat.
Joan Carles: Vinculat a un context cultural, exacte.
Marta: Aquest és un repte compartit per tot el moviment d’Educació 360. Si diem que volem trajectòries educatives més riques, equitatives i connectades, necessitem una cultura d’avaluació coherent amb aquesta mirada. No per mesurar-ho tot, sinó per saber què volem transformar i quines evidències necessitem per saber si hi avancem.
No es tracta de copiar el Prat
Marta: Algú pot llegir aquesta conversa des d’un municipi petit i pensar: «Tot això està molt bé, però nosaltres no tenim els recursos del Prat». Què li diries?
Joan Carles: Que no es tracta de copiar IntersECCions. Evidentment, els recursos importen: com a mínim hi ha d’haver una persona tècnica al darrere. Però el plantejament és aplicable siguin quins siguin els recursos de què disposis.
No hi ha cap ciutat ni cap poble que no tingui un capital cultural, patrimonial, social o geogràfic que pugui explorar per afavorir aprenentatges i, al mateix temps, construir una identitat més compartida. Quin poble no fa festa major? La festa major és una construcció cultural, i a partir d’ella pots articular mil coses a nivell educatiu.
La primera pregunta és: què tenim? Quins agents, quins equipaments, quines entitats, quines persones? Quines oportunitats hi ha al territori que potser estem mirant per separat? I després ve una altra pregunta: com ho connectem?
Marta: Però no tot són diners. També calen hores per pensar, i molts equips tècnics estan saturats de paperassa o no tenen prou confiança política per moure’s. Alhora, també coneixem molts municipis petits, amb dos tècnics i mig, que fan apostes valentes i aconsegueixen fer canvis en aquesta mateixa línia.
Joan Carles: Per això jo no diria a un municipi: «has de fer això que hem fet nosaltres». Li diria: mira el teu territori, identifica’n el potencial educatiu i comença a construir connexions. Nosaltres hem necessitat temps. IntersECCions no és avui el mateix projecte que quan va començar, i encara tenim molts reptes.
Però també diria que això no passa sol. Hi ha d’haver intencionalitat política, algú que ho lideri i recursos. I, sobretot, un caldo de cultiu de reconeixement i confiança entre els agents. Després vas fent salts. Però no et pots saltar pantalles.
Marta: Em sembla una bona idea per acabar: no hi ha un model per copiar ni una drecera, però sí una manera de començar. Joan Carles, moltes gràcies per compartir no només el que heu construït, sinó també els dubtes, els límits i tot el que encara us queda per fer.
Joan Carles: Gràcies a vosaltres. I ens queda feina. Això segur.
