Conversa amb Francesco Tonucci: “L’educació a temps complet ha de retornar temps lliure als infants i hores perquè juguin”
La directora de l'Aliança Educació 360, Maria Truñó, conversa amb el pedagog italià Francesco Tonucci (Fano, Itàlia, 1940), en en una trobada virtual entre Roma i Barcelona per al diari Crític, en què parlen sobre l’educació i la criança de la infància avui. Hi conversen sobre els aprenentatges dins i fora de l’escola, i també sobre ciutats jugables que fomentin el joc lliure, la convivència i la cohesió social. Tonucci defensa que l’actual aversió social al risc i l’excessiva escolarització de les vides dels infants tenen impactes en com aprenen, conviuen i creixen, i que això posa en risc el seu bon desenvolupament.
Portes tota la vida inspirant i dedicant-te a fer realitat la ciutat dels infants, que té moltes connexions amb l’educació a temps complet. A Itàlia també s’ha desenvolupat l’educazione a tempo pieno… Com veus la idea que l’educació va més enllà de l’escola?
Hi estic d’acord, si entenem que tot el temps dels infants ha de ser un temps educatiu. Però cal discutir-ho bé i no identificar l’educació amb l’escola, que és el que està passant actualment. El nostre temps vital durant la infantesa estava repartit en tres experiències fonamentals, gairebé obligatòries i que afectaven tothom: la família, l’escola i el carrer. Quan dic el carrer, em refereixo a l’exterior, allò que es vivia fora de casa, i que tenia una característica molt important: els pares i les mares no hi eren presents. Mai. Per tant, sortíem de casa sense acompanyament, amb unes normes que la família ens donava i que, com a infants, havíem de respectar o transgredir, enfrontant-nos llavors a les conseqüències. Això era molt clar i tenia una importància fonamental des del punt de vista educatiu. Era el temps del joc.
Avui, parlar d'”educació a temps complet” no seria correcte si no inclogués que una part important del temps quotidià dels infants sigui administrada per ells mateixos. Retornar-los el seu temps lliure i que tinguin hores per jugar. Això hauria d’entrar a la consciència dels governs i dels administradors de la ciutat, demanant a la gent que la infància torni al carrer. Seria ridícul pensar que aquesta pèrdua és culpa d’una major sensibilitat dels adults d’abans, ja que els pares i les mares d’avui, en general, saben moltes més coses sobre la infància. El problema és que abans es considerava que la infància podia “perdre el temps”, però ara hem entrat en una espiral perillosa en què els infants no poden perdre el temps. Per tant, cal aprofitar totes les hores del dia per fer coses suposadament importants.
Sembla que cal omplir al màxim el seu temps perquè rendeixin com si fossin persones adultes en plena societat hiperproductivista, oi?
No es pot perdre el temps! Cal fer esport, una activitat artística, un idioma estranger… Ara no podem desaprofitar el temps, perquè tenim la pressió de pensar que la infància és una etapa molt important de les seves vides… Però, mira, l’únic que s’ha quedat sense temps… és el joc! Precisament quan, si volem parlar seriosament d’educació i d’aprenentatges, el joc és segurament l’experiència més important en la vida d’una persona, no només d’un infant. Aquest temps perdut, perquè també per a nosaltres era temps perdut, es vivia abans amb tranquil·litat, amb tota llibertat. Ho repeteixo: dins d’unes normes.
Aquest era l’únic moment en què podíem conèixer-nos a nosaltres mateixos, perquè allí t’escoltaves, feies el que volies i coneixies els teus límits. Posar-se davant d’un obstacle és una cosa fonamental en el joc, i provar a veure si demà pots superar un nou límit. Obrir noves relacions amb els altres i conèixer-los; conèixer adults nous i veure si són persones de confiança o és millor evitar-les; descobrir també animals, el món, el perill…
Podem resumir la importància del joc en allò que va dir Einstein: el joc és la forma més elevada d’investigació. Deia que, en la seva inutilitat, el joc és l’experiència més important de tota la vida perquè allí es construeixen els coneixements i aprenentatges profunds sense adonar-te’n. Això és el que em fascina: el nen no s’adona que està fent una cosa tan important. Però el tema dramàtic és que avui aquesta experiència ha desaparegut, perquè els nens pràcticament no tenen moments d’autonomia.
